El català no és un decorat

Les dades fetes públiques pel Govern evidencien que la Llei de la llengua pròpia i oficial, en vigor des de l’abril del 2024, continua trobant obstacles en l’aplicació pràctica, especialment pel que fa al compliment per part dels establiments comercials. Que es registrin un centenar de queixes en un any, la majoria per retolació, publicitat i noms comercials en llengües diferents del català, no pot ser considerat un fet anecdòtic ni residual. El català és la llengua pròpia i oficial d’Andorra, i aquesta condició no pot quedar relegada a una simple declaració d’intencions. Si la llei existeix, és per complir-la, i l’obertura de 54 expedients demostra que encara hi ha una resistència –sigui per desconeixement, desinterès o inèrcia empresarial– a aplicar el marc legal vigent. Les dues sancions imposades, i els casos en què els establiments van rectificar, posen de manifest la necessitat d’una supervisió activa i de la voluntat d’actuar quan es detecten incompliments. Alhora, cal reconèixer que el sistema és flexible: les denúncies que no han prosperat o els expedients arxivats evidencien que no es tracta d’una persecució sistemàtica, sinó d’un mecanisme de protecció d’un dret col·lectiu. En paral·lel, el requisit lingüístic vinculat a la renovació del permís de residència sembla aplicar-se amb sentit comú, cosa que dona marge als residents per acreditar el nivell A1 o per demostrar el seguiment de formacions. Aquesta combinació de fermesa legal i capacitat d’adaptació pot ser clau per garantir l’eficàcia de la norma i, alhora, fomentar la integració lingüística real. El català no es pot imposar des del rebuig, però tampoc es pot defensar des de la permissivitat absoluta. Calen mecanismes de control, però també una pedagogia constant que faci entendre que l’ús del català és una qüestió de respecte institucional i de cohesió social. La llei no ha d’incomodar, però sí exigir. Perquè la llengua pròpia no és un decorat: és un pilar de l’estat andorrà.