L’FMI i l’habitatge

Que el Fons Monetari Internacional posi el focus sobre l’habitatge a Andorra és un senyal clar que la qüestió ha deixat de ser un problema social puntual per esdevenir un factor estructural amb impacte directe en el model econòmic del país. L’organisme reconeix la singularitat del mercat andorrà, amb una dependència elevada del lloguer i una forta presència de població immigrada i treballadors temporers, i planteja una anàlisi que confirma les preocupacions expressades durant els darrers anys per diversos actors socials i econòmics. El diagnòstic de l’FMI no sorprèn, però reforça el pes institucional d’un debat que ja fa temps que marca l’agenda política i mediàtica. El fet que un organisme amb la visió macroeconòmica del Fons consideri que la manca d’habitatge assequible pot actuar com a fre al creixement hauria d’encoratjar un consens ampli sobre la necessitat d’actuar amb determinació i amb una mirada a mitjà i llarg termini. L’informe no imposa receptes, però sí que apunta una bateria de mesures que van des del suport directe als inquilins fins a la promoció d’habitatge públic, passant per la fiscalitat sobre pisos buits, la limitació d’usos turístics i la millora de les dades disponibles. Són propostes tècniques, diverses i pensades per ser adaptades a cada context i a la realitat de cada territori. El Govern ja ha activat algunes d’aquestes línies, i la recomanació de prioritzar el lloguer assequible sobre la propietat pot ajudar a focalitzar els esforços i a ordenar el debat públic. No cal assumir cada punt com una veritat absoluta, però sí considerar-los com una base sòlida per obrir un debat seriós, rigorós i documentat. Davant l’escalada de preus, les dificultats d’accés i els desequilibris creixents, l’habitatge ja no és només una qüestió social, sinó un repte econòmic de primer ordre. Que l’FMI ho posi sobre la taula reforça la necessitat d’abordar-lo amb responsabilitat, visió estratègica i una política d’estat coherent, realista i alineada amb l’interès general.