Temporers sense veu

El silenci laboral no és neutral: protegeix l’abús, perpetua la por i destrueix la confiança col·lectiva

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Els testimonis que han esclatat a les xarxes socials en els darrers dies no haurien de sorprendre ningú. Però ho fan. Ens colpegen perquè són massa, perquè diuen massa, perquè s’assemblen massa entre ells. Són veus anònimes que trenquen la por, que posen nom –i a vegades també adreça– a una realitat incòmoda que massa sovint hem preferit mirar de costat: la precarietat estructural que viuen molts temporers que arriben a Andorra amb l’esperança d’una temporada millor. No és un debat nou. Però la seva persistència demostra fins a quin punt hem normalitzat allò que no és normal: jornades extenses sense compensació, assetjament psicològic, pressions constants, amenaces subtils i condicions de vida indignes. Davant d’això, la resposta majoritària no ha estat la denúncia, sinó el silenci. Un silenci imposat per la por a perdre la feina, a quedar assenyalat, a ser expulsat del sistema. Un silenci que ofega. Les institucions tampoc han estat a l’altura. Quan una persona denuncia que no cobra les hores extres o que viu en habitacions sense privacitat per preus desorbitats, no està fent una crítica destructiva: està exigint respecte. I quan aquestes denúncies es repeteixen i s’acumulen, cal una resposta ferma i estructural. Perquè la inspecció de treball no pot ser només reactiva. I perquè les entitats que representen col·lectius tampoc poden fer-se les desenteses. Hi ha temporers que abusen del sistema? Sens dubte. Però això no invalida centenars d’experiències reals i documentades. No es tracta de criminalitzar empreses, sinó de reclamar que compleixin amb els mínims de dignitat laboral. I no es tracta de convertir els temporers en víctimes permanents, sinó d’escoltar-los quan diuen que alguna cosa no funciona. Qui aixeca la veu no és un problema. El problema és un sistema que calla quan s’abusa, que ignora quan s’explota i que gira la vista quan es denuncia. Potser la gran lliçó d’aquest hivern no serà econòmica, sinó moral. Si volem que Andorra continuï sent atractiva, no n’hi ha prou amb vendre imatge: cal garantir drets.

tracking