Unió al sector del taxi

El conveni signat ahir entre el Govern i les dues associacions de taxistes representa una fita important per al sector del transport públic de viatgers. Després d’anys de divisions internes, retrets i tensions, el col·lectiu ha assolit un acord que permetrà avançar cap a la unificació del servei i la modernització, amb una centraleta única i una aplicació a temps real que responen a les necessitats dels usuaris. És, per tant, una bona notícia que cal reconèixer. Però també és inevitable assenyalar que aquest pas endavant arriba tard. Fa anys que Andorra hauria d’haver disposat d’un sistema eficient, coordinat i tecnològicament adaptat, i el retard ha tingut conseqüències clares: un servei desigual, una experiència insatisfactòria per a l’usuari i una imatge poc moderna per al país. El fet que hagi calgut tant temps per superar les diferències internes, o que hagi estat necessària la pressió indirecta de possibles competidors, com ara Uber, per tancar finalment l’acord, diu molt de les resistències internes i del bloqueig que ha patit el sector. Ara bé, la implicació del Govern, el compromís de les associacions i l’autocrítica expressada pels representants obren la porta a una nova etapa. El nou reglament, la possibilitat de disposar de més vehicles per llicència, la professionalització del col·lectiu i la integració tecnològica marquen un full de ruta que pot fer del taxi un servei modern, digne i eficient. Però caldrà seguir de prop la seva aplicació i assegurar-se que el calendari anunciat es compleix. La ciutadania mereix un servei públic de qualitat i no es pot permetre més anys de paràlisi. No es tracta només de tecnologia o d’imatge, sinó d’un compromís ferm amb l’eficiència, la transparència i l’equitat territorial. També és imprescindible que el sector mantingui la cohesió interna i que es consolidi una cultura de servei públic, orientada al client i oberta a les necessitats canviants del país. El repte ara no és celebrar l’acord, sinó garantir-ne l’execució i mantenir la pressió perquè el canvi, encara que arribi tard, sigui real, durador i a l’altura del que el país necessita i del que els ciutadans tenen dret a exigir.