Els pisos de lloguer ‘volen’

El mercat del lloguer a Andorra viu una crisi estructural tan severa que ha trencat els canals habituals d’accés a un habitatge. La fotografia és clara: la majoria de pisos no arriben ni a publicar-se, i aquells que ho fan, ho fan amb preus que cap butxaca mitjana pot assumir. Això evidencia no només l’escassetat real d’oferta, sinó una transformació radical en el funcionament del sistema: el dret a l’habitatge s’ha convertit en una cursa d’obstacles per a qui no té contactes, ingressos elevats o sort. La situació ha anat degenerant en silenci. Primer va ser la pujada sostinguda de preus, després l’aparició de les llistes d’espera internes de les immobiliàries, i ara, directament, l’expulsió del mercat de milers de persones que ja no poden competir per un habitatge digne. El que abans era un tràmit més o menys ordenat -buscar, visitar, decidir- ara és un procés opac on només accedeixen els qui ja són dins. Aquest cercle viciós ha estat alimentat per la manca de política pública efectiva malgrat els esforços que s’han de reconèixer, l’especulació que no frena i un mercat que decideix en funció dels seus interessos. I encara que es presentin dades que mostren avenços, la realitat és tossuda: més del 80% dels pisos es col·loquen abans de sortir al mercat, els preus es disparen i la inseguretat residencial creix. Cal una resposta contundent. No només en forma de construcció pública, sinó també en regulació i control. No es pot seguir traslladant la responsabilitat als ciutadans, obligant-los a jugar un joc trucat en què només guanya qui ja té avantatge. Andorra ha de decidir si vol ser un país per viure-hi o només un aparador de luxe. I el primer pas és garantir que tothom hi pugui tenir una llar, perquè sense habitatge no hi ha ni futur, ni dignitat, ni país. Certament, no és un problema de fàcil solució perquè, com es veu clarament, el mercat no es regula, i si ho fa el Govern es pot convertir en un bumerang. Com que no és possible intervenir directament en els preus dels lloguers que no estan congelats, s’ha d’insistir a alimentar l’oferta pública.