Incivisme en expansió
Sense consciència individual no hi ha convivència possible, per molts inspectors o sancions que es posin
El desplegament de dos agents inspectors per controlar i sancionar conductes incíviques a Andorra la Vella no tan sols és una mesura necessària, sinó també simptomàtica del fracàs d’una part de la ciutadania a entendre que l’espai públic és de tothom i, per tant, exigeix responsabilitat col·lectiva i respecte mutu. Durant anys s’han impulsat campanyes de sensibilització per combatre actituds com ara llençar brossa al carrer, embrutar amb grafits o no recollir els excrements dels gossos. Però continua sent massa freqüent veure voreres plenes de deixalles, zones verdes degradades i mobiliari urbà trencat o mal utilitzat. I això no és només una qüestió d’estètica, és una qüestió de civisme. L’incivisme adopta formes diverses i totes elles tenen conseqüències reals en la qualitat de vida dels ciutadans. És incívic qui aparca sobre una vorera impedint el pas a persones grans o amb mobilitat reduïda, però també qui col·loca terrasses de manera abusiva o qui circula en patinet elèctric per zones prohibides posant en risc els vianants. S’ha normalitzat una permissivitat que degrada el dia a dia de la ciutat i obliga les institucions a passar de l’avís a la sanció. Com ha reconegut el mateix comú, les bones paraules ja no són suficients. Viure en comunitat vol dir assumir límits i entendre que la llibertat pròpia acaba on comença la dels altres. Sense aquest principi bàsic, la convivència es trenca i la ciutat esdevé un camp de conflictes petits però constants que erosionen la confiança col·lectiva. Cal aplaudir la decisió d’actuar amb més fermesa, però també recordar que cap agent inspector podrà substituir la consciència de cadascú. Per això, el civisme hauria de ser una exigència individual, no pas una imposició legal. Només així podrem aspirar a una ciutat més neta, segura i habitable per a tothom. I aquest repte col·lectiu no es resol només amb sancions, sinó amb una cultura de respecte que es construeix des de casa, des de l’escola i des de l’exemple dels mateixos representants públics. Es tracta de no embrutar, no de netejar.