La credibilitat de Villarejo

La declaració de l’excomissari José Manuel Villarejo ahir a la Batllia torna a posar sobre la taula una de les trames més complexes i controvertides dels darrers anys, l’anomenada operació Catalunya, que ell mateix va situar com una acció d’Estat amb la participació directa del govern espanyol i diversos cossos policials i d’intel·ligència. Ara bé, més enllà de la contundència de les seves afirmacions, cal recordar que Villarejo és un personatge altament controvertit a Espanya, envoltat d’una llarga llista de casos judicials, enregistraments il·legals, filtracions selectives i interessos personals evidents. La seva credibilitat ha estat qüestionada per múltiples instàncies judicials, i sovint ha estat utilitzat com a instrument per desestabilitzar o condicionar processos polítics i judicials. Això no resta gravetat al que declara, però sí que obliga a posar-ho tot en quarantena i a analitzar-ho amb el màxim rigor. En aquest cas, sorprèn especialment la facilitat amb què ha pogut declarar presencialment a Andorra, tot i tenir el passaport retirat i estar en llibertat condicional, amb causes obertes a l’Audiència Nacional espanyola. També cal tenir en compte la relació estreta i coneguda de Villarejo amb els expropietaris de BPA, els germans Ramon i Higini Cierco, que han estat al darrere de les querelles i de la causa oberta, i que podrien tenir interès a reforçar una narrativa favorable a la seva defensa. La suposada implicació del Govern andorrà i de la Uifand en l’intercanvi d’informació, així com la filtració cap a la FinCEN, són acusacions extremament greus que mereixen ser investigades a fons, però no poden ser acceptades com a veritat només per l’afirmació d’un testimoni tan desacreditat. És responsabilitat de la justícia destriar què hi ha de cert en tot plegat i determinar si hi va haver realment ingerències polítiques i vulneracions de sobirania. En paral·lel, cal garantir que la veritat es construeixi amb fets i no amb estratègies de defensa interessades. Andorra, com a país sobirà i amb un sistema judicial propi, mereix que les decisions es prenguin a partir d’evidències contrastades i no pas per la pressió d’antics agents amb trajectòries plenes d’ombres.