Fugir de l’autocomplaença

Andorra es projecta internacionalment com un país compromès amb la sostenibilitat, però un estudi acabat de publicar a Ecological Economics, amb participació d’AR+I, qüestiona aquest relat i convida a una reflexió menys complaent sobre el nostre model econòmic. Mitjançant l’anàlisi metabòlica MuSIASEM, els autors posen en evidència fins a quin punt el benestar andorrà descansa sobre una forta dependència de recursos externs, especialment en àmbits com l’energia i l’alimentació. La conclusió és contundent: Andorra externalitza la major part dels seus impactes ambientals i socials i els desplaça fora dels Pirineus, sovint cap a territoris amb més desequilibris. La transició d’una economia rural a un sistema de serveis altament urbanitzat ha anat acompanyada d’un augment exponencial de les importacions, fet que permet sostenir el model actual, però al preu de generar un impacte invisible fora de les fronteres nacionals. L’estudi aporta dades que incomoden: el país multiplica per desenes el consum de recursos com terra, aigua o mà d’obra en relació amb el que utilitza internament, i revela així una empremta ecològica molt més gran del que assenyalen els indicadors habituals. Més enllà del diagnòstic, els autors alerten d’una mancança estructural en les polítiques ambientals andorranes, com ara l’Estratègia de Descarbonització 2050, que sovint ignoren aquesta externalització i es limiten a reduir emissions internes. Aquest biaix pot alimentar una il·lusió de sostenibilitat que, si no s’aborda amb més profunditat, serà difícilment compatible amb els reptes globals. L’aportació de l’estudi és valuosa: ofereix una mirada sistèmica que obliga a repensar el metabolisme del país i a revisar els marcs amb què mesurem el progrés ambiental. I ho fa des d’una oportunitat única: la d’un territori petit i ben delimitat que pot esdevenir referent si vol, però que també pot caure en l’autocomplaença si decideix ignorar els límits del seu model actual.