Reinserir, no tan sols castigar
Sense eines per refer la vida en llibertat, la presó deixa de ser justícia per convertir-se en un càstig sense resultats
La societat sovint cau en el tòpic que les presons són llocs còmodes, gairebé de luxe, on els interns viuen millor que molta gent lliure. Però només cal gratar una mica sota la superfície per entendre que aquesta visió és tan simplista com injusta. La realitat és que, per molt que un centre penitenciari disposi de televisió, biblioteca o espais comuns, allò que realment defineix la condemna no és l’entorn, sinó la privació de drets tan fonamentals com la llibertat de moviment, la intimitat personal o la vida familiar. Perdre tot això és la veritable essència de la pena. I és aquesta pèrdua la que hauria de portar a la reflexió i a l’intent de no reincidir. Des d’aquesta òptica, resulta preocupant que el debat social sovint es limiti a reclamar més duresa o més càstig. Com si el sofriment assegurés la justícia i no pas la venjança. Les dades demostren que el patiment sense propòsit no millora la convivència ni redueix la delinqüència. Amb aquesta perspectiva, la reforma impulsada pel Govern hauria de llegir-se com una oportunitat per ajustar el sistema a uns criteris més moderns i garantistes. Limitar l’ús de la presó provisional, suprimir l’alarma social com a motiu d’ingrés o flexibilitzar les condicions de semillibertat no són concessions. Són maneres de fer compatible la fermesa penal amb el respecte als drets humans. Cal recordar que les estadístiques continuen posant en dubte l’eficàcia del sistema en termes de reinserció. Si els interns surten de la presó amb poques eines per refer la seva vida, la pena s’haurà convertit només en càstig i no en solució. La reinserció no pot ser un concepte decoratiu en les lleis. Ha de ser un eix central i mesurable de l’execució penal. Un sistema que no evita que qui surt de la presó hi torni és un sistema que fracassa. La presó ha de ser la resposta a una acció delictiva, sí. Però no pot ser un túnel sense sortida. L’objectiu últim hauria de ser evitar la reincidència, preparar el retorn a la societat i oferir alternatives reals per construir una nova etapa. Només així podrem defensar que el sistema no tan sols castiga, sinó que transforma.