Un perill latent
Els joves afronten una crisi silenciosa que només es podrà resoldre amb implicació col·lectiva i urgent
La denúncia que fa Sandra Cano, presidenta de l’Associació per a la Defensa del Jovent en Risc, posa sobre la taula una realitat incòmoda, però urgent: els joves viuen immersos en un entorn digital que, lluny de protegir-los, els exposa a riscos greus per a la seva salut mental, el desenvolupament emocional i la convivència social. No és una exageració dir que molts d’ells estan malalts; estan tancats a les seves habitacions, consumint contingut inapropiat, desconnectats del món real i, sovint, sense cap mena de supervisió adulta. I aquesta realitat no pot recaure només sobre les seves espatlles. Cal una resposta coral i immediata per part de tots els actors implicats: les famílies, els centres educatius, els serveis socials, l’administració i la societat en general. El paper de les famílies és fonamental: cal pedagogia, límits clars, temps compartit i una actitud activa davant l’ús de dispositius. Però també l’escola ha de poder actuar com a espai de detecció i d’intervenció, i l’administració no pot fer veure que el problema no existeix. Les dades, els testimonis i les conseqüències socials són prou clares. Estem davant d’una greu problemàtica que va molt més enllà de les pantalles: hi ha accés fàcil a pornografia, normalització de pràctiques sexuals perilloses, augment de conductes masclistes, casos d’assetjament que traspassa les aules i entra a les llars a través dels mòbils, i episodis de violència juvenil amplificats per les xarxes socials. A tot això s’hi suma el consum de substàncies, amb una aparent tolerància institucional reflectida en la publicitat d’alcohol durant les festes majors. El pla contra les drogodependències s’ha quedat obsolet i cal revisar-lo amb urgència. No podem dir que estem fent prevenció mentre es promou una cultura que banalitza l’abús. Si no som capaços de reaccionar com a societat, els discursos com el de Cano deixaran de ser una crida d’alerta per convertir-se en un diagnòstic fallit. Ens cal responsabilitat, coherència i acció, abans que la crisi de salut mental juvenil s’instal·li com una nova normalitat.