No es pot créixer a cegues

El debat sobre les quotes migratòries ha tornat al centre del focus polític, però aquesta vegada Xavier Espot ha alçat la veu per marcar un to més reflexiu i responsable allunyat tant dels maximalismes proteccionistes com de les cessions sense fre a les pressions d’alguns sectors econòmics, i ho ha fet amb una contundència que, enmig del soroll partidista, convé destacar perquè estableix les bases de la que hauria de ser una política migratòria coherent, pensada per al conjunt del país i no per als interessos d’una sola part del teixit productiu ni per a les urgències de l’agenda electoral de cap grup parlamentari. La voluntat d’estudiar una pròrroga quirúrgica de les quotes migratòries, sempre orientada als sectors de primera necessitat, no ha de ser llegida com una feblesa, sinó com un exercici de pragmatisme dins d’un marc de contenció. Perquè el creixement actual no és només accelerat, sinó costós i desigual i, el més greu, és que la factura la paga tothom: més pressió sobre l’habitatge, més saturació a la sanitat i l’educació, més col·lapse viari i una pèrdua progressiva de cohesió social. Pensar que es pot créixer indefinidament sense assumir conseqüències és una fantasia que Andorra no es pot permetre. En aquest escenari, sorprèn negativament l’estratègia d’Andorra Endavant, que ha decidit fer de la reacció constant la principal eina política, convertint cada proposta dels grups parlamentaris en una oportunitat per construir un relat alternatiu que, més que sumar, confon. La política no pot fer-se a cop de comunicat ni de contrarèplica improvisada, i menys encara en una qüestió tan delicada com la gestió demogràfica. La proposta de revisar el sistema de quotes amb criteris més laxes i adaptats exclusivament al que demanen les empreses desconnecta de la realitat que viuen milers de ciutadans i subestima els riscos del desequilibri. Per contra, el cap de Govern marca un full de ruta basat en la sostenibilitat, la responsabilitat i el sentit d’Estat. Contenir no vol dir ofegar, però ignorar el límit ens aboca al col·lapse.