El malestar al Pas ja té motius
El contraban visible, els turistes incívics i la manca de control han erosionat la sensació de seguretat al Pas
Quan una part significativa dels veïns d’un poble expressa una sensació creixent d’inseguretat, no es pot despatxar el debat com una simple qüestió de percepció o d’exageració. Les sensacions, com els fets, tenen causes i conseqüències. I si el malestar s’ha mantingut viu durant més d’un any, potser ja no parlem només de sensacions. El Pas de la Casa arrossega des de fa temps una convivència fràgil entre veïns, comerciants, contrabandistes i turistes. Els episodis puntuals d’assetjament, els grups nombrosos que operen a la llum del dia, els conflictes al carrer o les imatges de persones fugint de la policia carregades amb bosses de tabac no són compatibles amb un entorn que es ven com a segur, familiar i destinat a un turisme de qualitat. Cal dir-ho clarament: el contraban no vol conflictes violents, però no pot controlar del tot una activitat clandestina que, paradoxalment, es fa a plena vista. Quan el mateix Govern admet que caldrà ser més quirúrgic en les mesures de seguretat i que hi ha diàlegs transfronterers oberts amb França, és perquè alguna cosa grinyola. La realitat al carrer contrasta amb els missatges d’optimisme institucional. Els comerciants lamenten una temporada fluixa, el turisme de festa genera incertesa i el malestar dels residents no cessa. No es tracta de criminalitzar col·lectius ni de fomentar el prejudici, sinó de reconèixer que hi ha un problema que mereix ser abordat amb dades, rigor i solucions. El sentiment d’inseguretat no és una emoció difusa: és un símptoma que avisa que el model actual de convivència al Pas fa aigües. I si no s’hi posa remei, qualsevol espurna pot acabar en incendi. Les milionàries campanyes de promoció turística xoquen frontalment amb una realitat que ni es pot amagar ni es pot minimitzar. Escoltar els veïns no hauria de ser una opció, sinó una obligació. I actuar amb determinació i transparència hauria de ser una prioritat estratègica, no una promesa ajornada. La seguretat ciutadana no s’ha de mesurar només en xifres, sinó també en la confiança que transmet l’entorn.