Una demanda laboral voraç
No es pot aturar en sec la contractació, però no seria tolerable obrir l’aixeta sense imposar limitacions
La mateixa patronal empresarial es mostrava ahir sorpresa per l’esgotament d’una quota que es va aprovar amb vigència fins al 31 d’octubre. Per tant, s’han exhaurit les autoritzacions de residència i treball dos mesos abans de la data de caducitat i el Govern es veu ara forçat a impulsar algun mecanisme per no tallar en sec durant dos mesos les contractacions de treballadors de fora d’Andorra, d’on prové el gran volum de mà d’obra. L’exemple que ha transcendit –perquè el va donar a conèixer el club– és el d’un futbolista de l’Andorra, ara als llimbs perquè no hi ha autoritzacions disponibles per regularitzar la residència al país. Però les situacions d’aquesta tipologia poden ser múltiples i tensar empreses de totes les mides i sectors, empreses que potser ja tenien incorporacions aparaulades que ara han de paralitzar. El Govern va atribuir ahir l’esgotament al fet que la quota és notablement més baixa que les que s’havien aprovat després de la pandèmia, com a part de l’objectiu de posar fre al creixement poblacional disparat des que es va superar la crisi sanitària. Però l’any passat ja es va començar a operar d’aquesta manera, amb un contingent similar. Una anàlisi aprofundida de les dades en mans d’Immigració hauria de determinar quins són els sectors que han devorat més permisos, per què, la incidència que han pogut tenir també treballadors que han marxat d’Andorra, i a partir d’aquí construir una mesura que el ministre portaveu va qualificar de “quirúrgica” i que té la missió d’assolir un difícil equilibri. No es pot aturar de soca-rel la contractació forana fins que s’aprovi una nova quota al novembre, però no seria tolerable obrir l’aixeta com s’hauria fet en altres temps, èpoques en què no es vivia un augment de població de la magnitud de la postpandèmia, barrejat amb una crisi greu d’habitatge. El que ha passat torna a evidenciar la necessitat de fer una reflexió sobre el model de creixement, Andorra ha de decidir on està el seu límit i buscar la manera que l’activitat, l’economia, s’adapti a aquest topall. S’ha de repensar el model de país.