La llengua no agonitza

Hi ha qui vaticina cíclicament la mort del català a Andorra, com si fos un fet inevitable. Amb posat de profeta, assenyala la diversitat lingüística del país i, sobretot, l’impacte creixent del castellà com una amenaça irreversible. Però la realitat desmenteix el catastrofisme. Els 9.562 usuaris que van passar pels centres d’aprenentatge durant el curs passat són una prova incontestable de l’interès viu i creixent per la llengua oficial del país. L’obertura del nou centre de català d’Encamp n’és un altre exemple. Espais més amplis, a peu de carrer, oberts al matí i, aviat, també a la tarda. No és només una qüestió d’equipaments, sinó de missatge institucional. Facilitar, estendre i normalitzar l’ús de la llengua. Amb la Llei de la llengua pròpia, l’aprenentatge del català ja no és només un dret, és també un requisit. Per renovar el permís de residència i treball cal acreditar un nivell mínim de català. Això és política amb voluntat de permanència. Cal fugir, però, de la ingenuïtat. El català no es mantindrà només per inèrcia ni per declaracions benintencionades. En un país tan socialment ric i complex com Andorra, cal donar eines reals i útils. Més recursos, més presència digital, més exigència en l’administració i més prescripció lingüística en el sector privat. Davant l’hegemonia del castellà, no s’hi pot anar sempre a contracorrent, però tampoc s’hi val a rendir-se. El multilingüisme pot ser una riquesa si no esdevé una excusa. I el català ha de ser la base comuna. Els discursos derrotistes ignoren una realitat palpable, que és que cada vegada més ciutadans prenen consciència de la importància de conèixer la llengua oficial, no tan sols per una qüestió normativa, sinó com una eina real per accedir a drets, serveis i oportunitats laborals i socials. Si les institucions hi són i el marc legal també, la clau rau ara en la continuïtat dels esforços i a fer del català una llengua útil, viva, present i compartida. L’autoaprenentatge guiat o els cursos presencials i virtuals són passos ferms per convertir la llengua en una eina d’integració i d’oportunitat. La llengua no agonitza.