Una eina marginal

La negociació col·lectiva és una excepció a dia d’avui. Les xifres segueixen constatant que la legislació no ha aconseguit impulsar la representació estructurada dels treballadors a les empreses i que, en conseqüència, tampoc s’ha pogut construir un marc de relació enfocat a tractar les condicions laborals del conjunt. De la mateixa manera que el sindicalisme està bàsicament implantat a l’administració, és a les parapúbliques –que, en termes de relacions laborals, es regeixen pel marc legal del privat– on hi ha més incidència dels processos per escollir representants de la plantilla avalats per fer d’interlocutors amb el patró i on els convenis o acords col·lectius han tingut major recorregut. La situació evidencia la necessitat de fer quelcom més, i de la rellevància que la Confederació Empresarial i la Unió Sindical d’Andorra arribin a acords per intentar superar una anomalia. Els antecedents amb els intents de negociació salarial no són esperançadors, però les dues parts han de fer un esforç per apropar postures; d’una altra manera, organismes com el Consell Econòmic i Social quin sentit tenen? S’ha dit per activa i per passiva que avançar en aquesta direcció afavoreix les dues parts, el treballador i també l’empresa. I pot ser un element determinant que, com dèiem, sindicat i patronal busquin plegats fórmules per instaurar aquest marc de relacions, però també que s’assoleixi un primer acord sectorial, el que treballen l’USdA i les principals empreses del ram de la seguretat privada. Pot esdevenir la primera pedra perquè es pugui replicar en altres sectors de treball i no és d’una rellevància menor en un teixit empresarial integrat majoritàriament per negocis petits i on, per tant, les dificultats per disposar d’aquestes estructures de representativitat i de diàleg són més grans. Els pactes d’aquesta mena suposen el compliment d’unes exigències comunes que també beneficien les empreses, perquè s’afavoreix la competència sana, la basada en professionalitat i eficiència. Ha quedat clar que esperar que el marc legal faci efecte per si sol no funciona; ja han passat sis anys des que es va modificar per precisament intentar millorar els resultats i l’objectiu no s’ha complert. Per tant, cal implicar-s’hi.