Una cobertura que dignifica

La decisió del Govern d’incloure en el finançament públic part dels tractaments per a la transició de gènere és una mesura esperada i, sobretot, necessària. No es tracta d’una concessió ideològica, sinó de reconèixer una realitat que fa anys que demana ser atesa amb dignitat, respecte i cobertura sanitària. El segle XXI obliga les societats avançades a mirar de cara les identitats diverses i a donar-hi una resposta adequada, més enllà dels prejudicis, dels dogmes i de les pressions de determinats sectors que encara avui ridiculitzen o neguen el dret de les persones trans a viure plenament la seva identitat. La prestació no és universal ni il·limitada. S’han establert criteris mèdics, franges d’edat, i es deixa en mans de professionals especialitzats l’acompanyament i la prescripció de cada pas. El fet que els bloquejants de la pubertat quedin fora del finançament respon a la manca d’evidència científica concloent en menors de 16 anys, segons el mateix Govern. Però això no implica deixar desemparats els adolescents: es preveu un seguiment per part d’unitats multidisciplinàries, amb suport a les famílies i un procés progressiu. La resposta política, doncs, ha estat ponderada. I com passa sovint en l’àmbit de la sanitat pública, la discussió sobre què ha de cobrir la CASS és legítima. Hi ha qui reivindica altres especialitats pendents d’atenció o millores en serveis ja existents. Però la priorització no hauria de fer-se des del soroll ideològic o des de la simplificació mediàtica. Ha de basar-se en criteris mèdics, socials i de justícia. La realitat és que per a les persones trans, tenir accés a la transició amb suport públic no és un caprici, sinó una qüestió de salut mental, de benestar i, sovint, de supervivència emocional. I una societat que es vol respectuosa i avançada no pot girar l’esquena a una minoria només perquè és minoria. Aquest pas no és l’últim, però sí un dels més importants. Amb aquest pas, Andorra s’alinea amb els estàndards que molts països europeus ja han adoptat. I reafirma que els drets no s’han de debatre: s’han de garantir.