Un creixement que desborda
No es tracta només de gestionar l’emergència, sinó de començar a construir amb criteri el país que volem abans no sigui massa tard
El país ha tornat a superar un nou rècord poblacional. El mes de juliol ha tancat amb 88.306 habitants, segons dades d’Estadística, un increment del 2,2% en només un any. Les xifres parlen per si soles: gairebé 2.000 residents més en dotze mesos, amb especial protagonisme de col·lectius provinents de països com Colòmbia, el Perú i l’Argentina. L’única dada en retrocés és la dels menors de 15 anys, en una tendència que confirma el procés d’envelliment de la població. Aquest creixement, més que sorprendre, comença a inquietar. Fa anys que es manté una inèrcia expansiva difícilment sostenible. Més població significa més pressió sobre serveis essencials com ara la sanitat, l’escolarització, la mobilitat o fins i tot l’accés a l’aigua. I mentre els residents augmenten, les infraestructures que els han de sostenir continuen sent pràcticament les mateixes. No es pot créixer indefinidament sense revisar, amb rigor, els límits del sistema. És evident que l’economia, basada majoritàriament en els serveis i la construcció, necessita mà d’obra perquè augmenta l’oferta i hi ha molts projectes d’edificació compromesos. Però aquesta dependència no pot justificar una expansió descontrolada, perquè el model actual, si no es regula, amenaça de provocar un col·lapse estructural. Tot i que s’han fet els primers passos –com ara la limitació de la quota de temporers aquest estiu–, el fre al creixement arriba tard i amb una intensitat clarament insuficient, perquè ara no tan sols desborda els serveis públics, sinó que també genera tensió social –els problemes amb l’habitatge en són el millor exemple– i desequilibri territorial. No es tracta d’aixecar murs, sinó de gestionar amb criteri. El futur no es construeix només amb més gent, sinó amb més cohesió, més planificació i més sostenibilitat. La qüestió ja no és només de gestionar l’emergència, sinó de repensar Andorra des de la base. El que està en joc no és una estadística més, sinó la mateixa idiosincràsia del país. Si no s’hi posa remei ara, el problema no tan sols es farà més gran, sinó que serà més difícil de revertir.