El retorn de l’os bru
Encara que pugui semblar estrany, conviure amb l’os és reconèixer que la natura no és només paisatge, sinó també vida
La presència de l’os bru a les muntanyes andorranes ha deixat de ser una anècdota per consolidar-se com una realitat natural que torna a recuperar el seu espai. Cinc exemplars identificats des de l’inici del seguiment oficial són un indicador clar que l’espècie, en perill d’extinció, comença a reocupar un territori que li és propi. Aquest retorn, en la línia del que ha passat a altres zones del Pirineu i a països veïns, s’inscriu dins una tendència global de restauració d’ecosistemes malmesos per l’activitat humana. I això, d’entrada, hauria de ser celebrat. Recuperar una espècie autòctona no és només un gest simbòlic. És una decisió de pes ecològic que permet restablir equilibris naturals trencats, reforçar la biodiversitat i reivindicar una visió de la natura menys intervinguda i més respectuosa. No obstant això, la reaparició de l’os bru també desperta inquietuds comprensibles, especialment entre el sector ramader i els excursionistes. La por a una possible trobada inesperada, a un atac o a danys en els ramats no pot ser ignorat. Ara bé, tampoc es pot alimentar la demagògia. Les dades són clares: cap atac, cap incident. I els experts coincideixen que les probabilitats d’enfrontament directe són mínimes si es manté un comportament responsable i conscient a la muntanya. En aquest sentit, la tasca dels banders i el seguiment exhaustiu que es fa des del ministeri de Medi Ambient són eines fonamentals per garantir aquesta convivència segura. La clau, per tant, no és eliminar la presència de l’os ni dramatitzar-la, sinó buscar l’equilibri. Perquè, tot i que ens pugui semblar una novetat, el que realment és nou és un Pirineu sense ossos. La normalitat, històricament, era conviure-hi. Acceptar l’os bru és, en definitiva, assumir que la natura no és només paisatge, sinó també vida. I que conviure-hi exigeix coneixement, respecte i responsabilitat per part de tothom. Si el repte és gran, més gran hauria de ser la maduresa d’un país que vol defensar la seva biodiversitat. Només així podrem garantir un futur on hi capiguem tots: persones i natura.