Dret a viure dignament

Les darreres dades del registre de sol·licitants d’habitatge a preu assequible mostren un sistema amb tensions internes. Tot i l’esforç del Govern per posar en marxa un parc públic de lloguer, només un 23% de les sol·licituds han estat acceptades i 42 persones han acabat renunciant a l’habitatge que se’ls havia assignat. La paradoxa és evident: hi ha demanda, hi ha pisos, però l’encaix no acaba de funcionar. El cas de l’edifici de Sant Joan de Caselles, amb 34 renúncies, il·lustra millor que cap altre que hi ha un desajustament. En aquest context, cal obrir el focus i posar damunt la taula diversos elements que poden estar incidint en el funcionament del sistema. D’una banda, l’efecte de les pròrrogues obligatòries dels contractes de lloguer pot condicionar tant l’oferta com la percepció de necessitat urgent. De l’altra, els requisits econòmics per accedir als pisos públics poden deixar fora famílies amb ingressos intermedis que, tot i no trobar opcions al mercat lliure, tampoc compleixen els barems fixats per l’administració. I s’hi afegeix un fet objectiu: el parc públic és encara reduït i, per tant, extreure conclusions definitives pot ser precipitat. No estem parlant d’un model consolidat, sinó d’un instrument en construcció que necessita ser avaluat, ajustat i ampliat amb ambició. La situació planteja un debat de fons: fins a quin punt el parc públic pot corregir les distorsions d’un mercat que, avui, expulsa famílies i complica la vida a col·lectius vulnerables i a la classe mitjana. El problema no és només de quantitat, sinó de model. Fer créixer el nombre de pisos és imprescindible, però també cal revisar com es defineix la demanda, com s’adjudiquen els habitatges i com es garanteix que siguin realment assequibles. El repte és immens i no admet respostes simples. Cal una estratègia coherent que combini planificació urbanística, concertació pública i privada, i una revisió profunda dels criteris de gestió i adjudicació. I cal, sobretot, voluntat de fer compatible el desenvolupament amb la cohesió social. L’habitatge no és un bé qualsevol. És una condició de dignitat i una garantia de futur.