El miratge del progrés
A Escaldes i Andorra la Vella conviuen la màxima expressió del luxe amb realitats persistents de pobresa
L’equiparació entre Encamp i Andorra la Vella en nombre de famílies que reben ajuda social no és tan sols una dada estadística, sinó una evidència que ens interpel·la com a societat. Que dues parròquies amb una diferència tan gran de població comparteixin pràcticament el mateix volum de demandes d’assistència en un país tan petit reflecteix, d’una banda, una cronificació de la precarietat i, de l’altra, un trencament del tòpic que vincula la vulnerabilitat únicament a les zones urbanes més denses. Càritas Andorrana ha registrat durant el primer semestre un total de 189 unitats familiars ateses, una xifra que es manté estable respecte a l’any anterior i que confirma que la pobresa estructural no s’ha reduït. Escaldes-Engordany encapçala el rànquing amb 46 famílies, seguida de ben a prop per Encamp amb 43 i Andorra la Vella amb 42. L’explicació més immediata pot ser demogràfica o històrica, com apunten des de l’entitat, però el rerefons és molt més profund: la desigualtat es distribueix de manera silenciosa i persistent, fins i tot allà on l’activitat econòmica és aparent. La dada preocupant no és només la quantitat de famílies que necessiten ajuda, sinó el seu perfil: mares soles amb fills, persones que tot i tenir feina no poden accedir a un habitatge digne, famílies unipersonals que s’enfronten a la soledat i a l’escassetat. Són aquests nuclis vulnerables, definits com a fràgils per naturalesa, els que concentren gran part del suport de Càritas. I tot plegat, en un país que disposa de nivells alts d’ocupació i una renda per càpita destacada dins del context europeu. Aquesta aparent paradoxa demostra que el problema no rau tant en la manca d’ingressos com en l’estructura del cost de vida, en especial el vinculat a l’habitatge. Càritas ho ha dit amb claredat: el principal factor de pobresa al país és no poder pagar un sostre. No és menor recordar que a Escaldes i Andorra la Vella conviuen la màxima expressió del luxe amb realitats de pobresa cronificada. Aquesta convivència tan evident com incòmoda hauria de sacsejar consciències.