Catalunya aparca el tramvia

El projecte de tramvia entre la Seu d’Urgell i Sant Julià de Lòria, conegut com a Tramvalira, ha estat novament aparcat, aquest cop amb un horitzó tan llunyà com el 2050. Tot i les paraules conciliadores de la consellera de Territori de la Generalitat, Sílvia Paneque, que assegura que el govern català “impulsa fermament” la connexió ferroviària, la realitat és que el projecte resta relegat dins el pla d’infraestructures a molt llarg termini, sense calendari, pressupost ni compromisos concrets. Mentre el tramvia del Camp de Tarragona ja té data i finançament, la connexió amb Andorra es manté en fase d’estudi de viabilitat i condicionada a una possible ajuda europea. Aquesta diferència de tracte no només genera perplexitat, sinó que posa en dubte la voluntat real de connectar de manera sostenible dues regions amb un elevat volum de mobilitat diària. Que es consideri inviable una infraestructura que podria reduir fins a 20.000 vehicles diaris a l’N-145, en plena crisi climàtica i amb Europa apostant decididament pel transport públic, resulta difícil de justificar. L’absència de compromís immediat soscava una oportunitat de col·laboració transfronterera i deixa en suspens un projecte que havia generat consens tècnic i polític. Malgrat el suport parlamentari, els informes favorables i la consonància amb els objectius del Pacte Verd Europeu, el tramvia entre la Seu i Sant Julià corre el risc de convertir-se en un símbol més de les promeses ajornades. El Govern andorrà, per la seva banda, manté l’aposta pel tramvia intern amb voluntat d’enllaç futur, però la resposta catalana, més ambigua que clara, obliga a revisar expectatives. Parlar de visió estratègica per justificar l’absència de decisions concretes és, en realitat, una manera eufemística d’amagar la manca de voluntat política. Si no es reforça el compromís institucional amb fets i terminis clars, el que es dibuixa com un projecte d’integració i sostenibilitat podria quedar reduït a una simple idea de futur condemnada a no arribar mai.