Advertència de la UE

Brussel·les va enviar la setmana passada un avís explícit i contundent de les possibles conseqüències que pot tenir donar l’esquena a la UE. El destinatari va ser Mònaco, però el missatge també anava dirigit als altres petits estats. El Principat, curiosament després de suspendre les negociacions per un acord d’associació, ha estat inclòs per la Comissió Europea a la llista de països tercers amb deficiències en la lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme. Una decisió que no és anecdòtica ni simplement tècnica. Implica un canvi de percepció que tindrà efectes reals i tangibles sobre el funcionament de la seva economia. Des d’aquest moment, qualsevol entitat financera europea que tingui relació amb Mònaco haurà d’aplicar mesures de diligència reforçada. Això vol dir més controls, més burocràcia i més costos. El resultat és una pèrdua progressiva de competitivitat, un aïllament gradual i una dependència de decisions externes inapel·lables. La decisió de la UE deixa clar alhora que mantenir-se al marge de Brussel·les no implica quedar-se fora de les seves normes. Europa estableix els seus estàndards igualment, però sense un acord, no hi ha veu ni capacitat de negociació. El tractat que s’ha tancat amb la UE no ha estat un tràmit fàcil. Però l’alternativa d’un “no acord” pot comportar costos molt més elevats a mitjà i llarg termini. L’aïllament no preserva la sobirania; al contrari, la pot diluir més en un entorn normatiu internacional cada cop més exigent i menys permissiu. Dir “no” a Europa pot semblar un gest de fermesa política, però és, en realitat, un salt al buit amb repercussions econòmiques, reputacionals i estratègiques de gran abast i imprevisibles. La lliçó de la UE a Mònaco no és una teoria; és una advertència sobre cap on porta trencar les vies de diàleg. A la vista del cas, seria convenient dur la qüestió del sí o no a l’acord més enllà d’estratègies partidistes i electorals i situar el debat al voltant de l’interès nacional. I, arribats aquí, amb coneixement de causa, que tothom voti el que cregui convenient.