Més enllà d’un relleu
El primer gran repte a què s’enfronta el Copríncep és el dossier de la despenalització de l’avortament
Encara no un any ha durat la cohabitació del bisbe Joan Enric Vives i el coadjutor Josep Lluís Serrano. Ahir a Canòlic es va oficialitzar el relleu al capdavant del Coprincipat episcopal, una institució que tenia garantida la continuïtat quan el Vaticà va nomenar el successor. Ha estat una transició ordenada, gens traumàtica i com agrada a la Santa Seu sense eternitzar-se. Un procés que de ben segur s’ha vist accelerat per l’arribada d’un nou Papa. És innecessari destacar aquí la importància del cap d’Estat bisbe sense el qual la història d’Andorra hagués estat una altra, però sí que convindria obrir una reflexió sobre el seu encaix i tarannà en un món en canvi constant. I és en aquest context que s’ha de situar el primer gran repte que té sobre la taula el bisbe Serrano: la decisió del Govern d’entrar a tràmit parlamentari i aprovar la despenalització de l’avortament. Una iniciativa que fa mesos que es negocia amb el secretari d’Estat del Vaticà Pietro Parolin –caldria aprofitar al màxim el temps que li quedi en el càrrec– i que ha entrat en l’última de negociació. La proposta compta amb el suport majoritari dels ciutadans, que no entendria que es pogués acabar bloquejant un cop s’ha defensat amb ungles i dents que no es pot anar més enllà sense subvertir l’ordre institucional per la particular relació d’Andorra amb la Santa Seu. De ben segur que el seu profund coneixement de la cúria i de les estructures vaticanes serà un actiu valuós per aconseguir l’equilibri entre el respecte a la doctrina i la realitat social i política del país. L’harmonització necessària amb els nous temps ha d’anar més enllà d’un text legal. El segon gran repte que té plantejat és afavorir la comprensió mútua entre la institució i el poble que representa. El ja excap d’Estat Vives va caure, o com a mínim va transmetre aquesta sensació, d’un excés de clericalisme que per norma general tendeix allunyar l’Església dels ciutadans. A l’extrem oposat hi ha la voluntat de situar-nos uns i altres al mateix nivell, una voluntat que Serrano haurà de demostrar amb fets. Proximitat, comprensió, empatia i accessibilitat són imprescindibles.