Rídicul del comú
“És ridícul que se’ns censuri una exposició que parla de censura”, denuncia el comissari de la mostra
Censurar la censura.” Són paraules literals de la cònsol d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, després de la polèmica que s’ha aixecat per la retirada d’una obra que prové del Museu de l’Art Prohibit, precisament una col·lecció de peces que van ser vetades per motius polítics, socials o religiosos. És un tema delicat, no es pot negar, tot i que els arguments esgrimits per la cònsol –té el suport d’oposició, ministeri i policia, tot s’ha de dir– grinyolen per diversos motius, més enllà de l’argument de la seguretat davant la por a un acte violent. Francisco Franco en una nevera, el rei Joan Carles I i Saddam Hussein lligat en una mena de peixera són algunes de les peces que es poden veure a Barcelona en aquest museu promogut pel periodista i empresari Tatxo Benet. L’obra va ser despenjada per decisió de la cònsol, que posteriorment va consultar la policia, que va coincidir amb la diagnosi. Ha estat el comissari de la mostra qui ha exigit tancar-la, entenent que “és ridícul que se’ns censuri una exposició que parla de censura”. Ningú pot discutir que la seguretat de les persones passa per sobre de qualsevol altra consideració. Sorgeixen molts interrogants, perquè la corporació –els responsables de Cultura– era plenament conscient de quin art es tracta, i si no ho era, seria una mostra flagrant d’ignorància. El dany reputacional ja està fet i l’econòmic, també. L’espai de la portada de Charlie Hebdo, la primera de la revista francesa després de l’atemptat gihadista del 7 de gener del 2015, va ser exposada fa 10 anys a la Massana Còmic sense rebombori ni incidents. En aquesta apareix Mahoma lluint una pancarta en què es pot llegir: “Je Suis Charlie”, lema de les protestes després de l’atac contra la revista. La responsable comunal insisteix que s’ha fet per seguretat nacional, tenint en compte l’inici dels Jocs dels Petits Estats. La gran reflexió és: qui hi surt guanyant? Si algú desconeixia que la portada és a Andorra, ara se sap per quasi tots els racons. L’exposició ha perdut una portada i Escaldes n’ha guanyat moltes de la premsa internacional.