El dolor invisible

La fibromiàlgia ha estat recentment reconeguda com a malaltia pel sistema públic de salut, un pas necessari molt important que arriba després de molts anys d’invisibilització institucional i social. Aquesta síndrome, que afecta principalment dones, provoca dolor crònic, fatiga extrema, trastorns del son i dificultats cognitives, però sovint no es detecta a simple vista i això genera incomprensió i estigmatització. Les pacients ho expliquen amb claredat: conviure amb aquest dolor no només desestructura la vida quotidiana, sinó que a més obliga a justificar constantment un patiment que no es veu. El recorregut de moltes persones afectades passa per consultes múltiples, diagnòstics erronis i tractaments poc específics, fins que finalment arriben a una identificació clara de la malaltia, sovint gràcies a la perseverança personal més que no pas al suport institucional. La incorporació de baixes mèdiques específiques i la creació d’una consulta dedicada dins del SAAS són avenços rellevants. Calen protocols actualitzats, formació especialitzada per als professionals mèdics, criteris clars per a l’avaluació de les incapacitats i, sobretot, una mirada empàtica que no qüestioni el relat dels pacients. També és urgent obrir el debat sobre com adaptar els llocs de treball a persones amb fibromiàlgia i garantir que puguin mantenir una vida activa sense haver de triar entre la salut i la feina. L’experiència de les associacions com Amare –que no ha volgut participar en aquesta visualització de la malaltia i fer servir la seva veu en el Dia Mundial de la Fibromiàlgia i de la Síndrome de Fatiga Crònica– demostra que la força col·lectiva pot obrir portes, però la responsabilitat final és del conjunt de les institucions. Reconeixement no pot voler dir només posar un nom a una condició, sinó articular mesures reals, valentes i a llarg termini per garantir una vida digna. El dolor constant no pot ser una condemna silenciosa. Cal escoltar, actuar i reparar una mancança històrica amb justícia i amb humanitat.