Lloguer assequible

El baix impacte inicial dels pisos públics de Sant Joan de Caselles és una mostra clara que els criteris d’accés al parc públic de lloguer assequible estaven desconnectats de la realitat social del país. Només dues persones complien els requisits i això ha obligat el Govern a rebaixar les condicions per ampliar la bossa de possibles beneficiaris. La mesura arriba amb retard, però és necessària i encertada, i demostra que les polítiques públiques han d’estar subjectes a avaluació i capacitat de rectificació. La principal barrera era la dels ingressos mínims, que deixava fora centenars de famílies amb sous modestos, sovint per sota del llindar inicialment establert. L’ajustament a l’equivalent al salari mínim permetrà obrir la porta a molts dels que realment ho necessiten. També era incomprensible que es penalitzessin els nuclis familiars en què no tots els membres majors d’edat complien els cinc anys de residència. Amb la reforma, només el sol·licitant principal haurà d’acreditar aquest període, una modificació de sentit comú que beneficiarà seixanta persones. Igualment rellevant és l’adaptació dels criteris per facilitar l’accés als majors de 65 anys amb pensions baixes, un col·lectiu especialment vulnerable que fins ara quedava injustament fora del sistema. El compromís amb l’habitatge protegit no es pot limitar a l’oferta, sinó que ha d’anar lligat a la capacitat real d’accés i a un seguiment rigorós dels perfils exclosos i de les condicions reals del mercat. Els canvis en el reglament són un pas endavant per fer més inclusiu un model que ha de créixer i madurar. El calendari d’ampliació del parc públic fins als 467 pisos el 2027 és ambiciós i il·lusionant. Però la clau perquè sigui útil és que els habitatges arribin a qui realment els necessita. No es tracta només de construir. Es tracta de garantir que l’habitatge assequible compleixi la seva funció social i que sigui una peça estructural de la política pública d’habitatge.