L’aigua es malgasta en silenci

En un país on l’aigua abunda d’una manera evident, el malbaratament continua sent invisible. L’eslògan L’aigua que no es v(b)eu, impulsat pel Govern amb motiu del Dia mundial de l’aigua, interpel·la, però la realitat reclama molt més que una campanya puntual. A Andorra, les reserves hídriques semblen garantir tranquil·litat, però no són inesgotables. El creixement demogràfic, la pressió turística, el canvi climàtic i els primers episodis de sequera localitzada en algunes parròquies alerten d’un futur en què la disponibilitat d’aigua podria deixar de ser un privilegi. És cert que cada comú gestiona la seva xarxa i que aquesta autonomia històrica forma part de la nostra identitat institucional, però avui aquesta fragmentació en la gestió d’un recurs vital és una debilitat. Si l’aigua és de tothom, cal una visió nacional, coordinada i planificada. No n’hi ha prou amb missatges creatius i accions al carrer si no hi ha un compromís real per millorar la infraestructura, reduir fuites i apostar per sistemes d’estalvi eficients. També cal una revisió crítica dels hàbits quotidians, que sovint es mantenen per inèrcia. Una aixeta que degota pot perdre en un any més aigua de la que beu una persona en quinze. Quin cost col·lectiu estem disposats a assumir per mantenir la comoditat individual? L’estalvi ha de deixar de ser una consigna simbòlica i passar a ser un criteri de país. I aquí també cal exigir més exemplaritat a les institucions. En aquest sentit, tampoc podem obviar infraestructures de gran consum com les piscines privades, que sovint es mantenen plenes fins i tot en períodes de tensió hídrica, tot i la regulació clara i els mecanismes de control que detecten un increment del cabal quan es buiden. Conscienciar és necessari, però actuar és urgent. L’aigua que avui es malgasta en silenci és la mateixa que podria faltar demà i si no som capaços de fer-la visible ara, el futur ens ho farà veure de manera molt més crua i implacable, com ja passa en altres llocs del món on la gestió irresponsable ha tingut conseqüències. No cal ser apocalíptics, però tampoc complaents.