El català, una obligació
Defensar-lo és protegir la identitat i la cohesió. Sense acció, la llengua corre el risc de retrocedir
L’elogi a iniciatives com la de l’hotel de l’Isard és necessari, però no hauria de ser excepcional. A Andorra, el català no és una opció ni una concessió: és la llengua oficial i ha de ser present en tots els àmbits de la vida pública. La bona atenció al turista i el respecte per altres llengües no poden servir d’excusa per relegar-la. Cal garantir-ne la presència, no només amb bona voluntat, sinó amb mesures concretes i sancions per a qui incompleixi la llei. Si un establiment pot fer un cartell reivindicant l’atenció en català, és perquè s’ha assumit que això no és la norma. I aquí hi ha el problema. El català hauria de ser l’eix central de qualsevol servei, especialment en sectors com el comerç i el turisme. La Llei del català marca unes obligacions clares, i el cas de la creperia de la Rotonda, on el propietari es nega a parlar la llengua oficial, és un exemple clar de per què cal aplicar-les amb fermesa. No és una qüestió d’elecció personal, sinó de compliment legal. Les llengües són riquesa, no un instrument polític. Representen identitat i cultura, i en una societat tan diversificada com l’andorrana, cal suport institucional, però sobretot dels ciutadans. I per assolir aquesta normalitat, no n’hi ha prou amb bones intencions: calen fets, sancions i una consciència clara que la llengua no es defensa sola. El compliment de la llei ha de ser efectiu i no només declaratiu. La nova Llei del català ja estableix obligacions com el coneixement mínim per renovar permisos de residència i multes de fins a 10.000 euros per als establiments que no atenguin en català. L’augment en la demanda de cursos i la contractació de nous professors són passos necessaris per garantir que aquesta norma no sigui merament simbòlica. Tanmateix, la presència del català a Andorra encara presenta llacunes en àmbits com el comerç i les grans superfícies, on la diglòssia és evident. El català no pot dependre només de la bona voluntat de negocis aïllats. Ha de ser un compromís col·lectiu i institucional, perquè renunciar-hi equivaldria a erosionar una part essencial de la identitat.