Un judici complicat
Aquest és el cas paradigmàtic del segrest parental que va tenir lloc quan l’alemany Peter Tinnemann va aprofitar una visita a la Gabernera per endur-se la filla que comparteix amb Rosamaria Bruni. A primera vista és un delicte de manual perquè es va endur la nena d’Andorra cap a Alemanya. Però si es mira una mica més enllà tot queda en un estat més borrós. Rosamaria Bruni va fer exactament igual que Tinnemann anys abans. Quan un tribunal britànic havia concedit la custòdia al pare, la psiquiatra va segrestar la nena i se la va endur del Regne Unit. Llavors la denúncia va ser a la inversa i les autoritats andorranes van acabar tancant Bruni per una petició alemanya derivada del segrest parental. El magistrat Josep Maria Pijuan va estar especialment encertat en recordar-li a la denunciant que, tot i que l’actuació de l’exmarit és delictiva, no deixa de ser exactament el que ella va fer al Regne Unit. I ella va ser la primera a fer-ho, segrestar la filla ja que no estava d’acord amb la decisió judicial d’atorgar la custòdia al pare. Es tracta d’un cas trist perquè posa de manifest que finalment la nena ha anat canviant de mans segons les accions irregulars dels seus pares. Al mateix temps queda clar que les accions delictives que afecten diferents països tenen moltes possibilitats de quedar impunes, especialment quan és un nacional (en aquest cas un alemany) a qui es jutja en el seu propi país. Només així es pot entendre com la justícia alemanya va concloure que el segrest parental només s’havia de pagar amb una multa de set mil euros. Perquè per molt que Bruni fos la primera a fer-ho, el pare va cometre un delicte flagrant segrestant la filla i la factura gairebé li ha sortit gratis. El fet que ja hagi estat jutjat a Alemanya per aquest delicte ha portat la fiscalia a demanar l’arxivament del cas perquè no es pot jutjar una persona dues vegades pel mateix delicte. La veritat, però, és que lamentablement el judici a Tinnemann poc hauria tingut a veure amb el que s’hauria fet a Andorra.