L’atur crònic
La gran majoria hi estan inscrites perquè busquen feina i, com a tots els països del món, hi ha un petit percentatge que per diversos motius no estan interessades a trobar-ne. És una realitat innegable i es coneix com a atur crònic. Significa que fins i tot en moments d’ocupació plena amb la necessitat d’entrada d’immigrants per manca evident de mà d’obra continua havent-hi gent del país inscrita al servei. No cal posar el crit al cel, sinó que les autoritats han de ser conscients d’aquesta realitat. A Andorra és el primer cop que passa perquè el Servei d’Ocupació amb remuneració va néixer en paral·lel a la crisi. Uns anys després la demanda de mà d’obra s’està recuperant i surt a la llum l’atur crònic. I és evident que hi era abans de la creació del Servei d’Ocupació, però passava desapercebut. És un tema que s’ha de tractar amb molta cura perquè no val a dir que per posar fi a aquest fenomen molt minoritari s’hagin de prendre mesures de gran impacte que segurament acabaran perjudicant treballadors que es troben inscrits amb la voluntat de trobar feina. Perquè és molt perillós establir l’obligatorietat d’acceptar una de les feines (tres o quatre) que se li ofereixen a la persona amb l’amenaça de fer-la fora del servei en cas contrari. Cal ser conscients que igual d’evident és l’atur crònic com un sistema generalitzat d’oferta de feines amb salaris molt baixos. Aquest costum arrelat a l’empresariat des dels moments més durs de la crisi continua. I un treballador té tot el dret del món a rebutjar una oferta si està infrapagada. I no val a dir que millor això que estar a casa i apuntat al Servei d’Ocupació. Els salaris han d’estar proporcionats a les feines que s’ofereixen i això, malauradament, sovint no es compleix. La realitat laboral actual fa necessària una revisió del sistema de quotes i del model del Servei d’Ocupació. L’evolució de l’economia ha deixat el model obsolet i és cert que hi ha empreses que estan patint per la manca de mà d’obra. L’executiu ha d’analitzar acuradament quins són els canvis que cal implementar per adaptar-ser a la realitat laboral de l’any 2016. Però sense estirabots ni matant mosquits a canonades.