Més a perdre que a guanyar

L’eurodiputat alemany Alexander Sell, gens sospitós de romanticismes pirinencs, va deixar anar una advertència incòmoda: que Andorra podria tenir més a perdre que a guanyar amb l’acord d’associació. I potser no cal compartir-li la ideologia per admetre que la pregunta és pertinent.

Quan fins i tot des de fora algú hi veu riscos, potser val la pena escoltar. Fa mesos que ens el venen amb la mateixa alegria amb què es ven un apartament amb vistes parcials: molt fulletó, molta promesa i poca lletra gran.

Tot són oportunitats, modernitat i paraules lluents com integració. El problema és que, quan rasques una mica, el que apareix no és prosperitat, sinó dependència. Dependència normativa, adaptant lleis que no hem escrit. Dependència econòmica, competint amb gegants amb regles fetes a la seva mida. Dependència política, mirant Brussel·les abans de mirar cap a casa. I tot això en un país petit, amb poc marge d’error i encara menys múscul per negociar. Diuen que guanyarem mercat, com si ja no hi comerciéssim.

Que guanyarem estabilitat, com si cedir sobirania fos gratis. Mentrestant, més burocràcia, més costos i més incertesa per a empreses i treballadors. Tot plegat sona menys a progrés i més a rendició elegant. Menys a obrir portes i més a perdre claus. Potser, al final, el balanç és molt més simple del que ens expliquen: més a perdre que a guanyar. I quan el compte arribi, ningú voldrà haver signat la hipoteca.