Sant Antoni Abat i la Brigitte Bardot

El Papa Lleó XIV predicà el dia 28 de maig de 2025 a l’Audiència General: “Abans que ser creients, estem cridats a ser humans”.

Le père Guy Gilbert, prêtre des loubards, té una residència a la Provence per a nois i noies deixats de la mà de la família. La seva obra social començà quan trobà un adolescent perdut en un carrer de París en el cor de la nit. Havia marxat de casa perquè el feien menjar al plat del gos després del gos. Guy Gilbert contà als monitors, durant la seva estada de vuit dies a AINA, com era el seu alberg: “Tenim una granja amb 150 animals gràcies a la qual humanitzem joves loubards (‘llops dels bars’). També tenim joves que substitueixen la presó a canvi de ser reeducats a la granja. Confio un cangur a un dels nois més revoltats. Cada dia, a les 8 del matí puntualment, porta el pinso a l’animal. El cangur ja l’espera. Quan veu el jove es posa a saltar de content. El jove granger s’emociona. Coneix l’estimació”.

Amb el comiat de l’any 2025 hem dit adeu-siau a l’artista Brigitte Bardot. El funeral fou a l’església on es retirava a pregar, la de Saint Tropez. L’estimació als animals convertiren l’artista, profeta del Maig del 68 “Prohibir, prohibir”, en una de les seves protectores. Brigitte Bardot deia: “Els animals són àngels d’aquesta terra” que “es mereixen el nostre respecte més que les nostres excuses”. En el seu últim disc va publicar Toutes les bêtes són à aimer. Diuen que Brigitte Bardot va enviar una carta als andorrans. Es queixava perquè no teníem prou cura dels gossos de la gossera. Guy Gilbert critica que els deixebles de la Bardot mouen cel i terra per un gos que es perd pels carrers de París durant la nit i miren cap a un altre costat quan el perdut és un adolescent.

He estat un nen bellcairenc privilegiat. Completava l’escola amb la cura dels animals. Eren els anys de la postguerra 1945. Quan sortia del col·legi a les cinc de la tarda, em tocava treure a pasturar l’euga de l’estable a l’era del camí Carreró. Durant la tarda de la festa escolar, el papa i la mama em feien netejar les gàbies dels conills. L’estimació pels animals l’he mantingut sempre ben viva.

Els anys de mossèn de Montanissell, gaudia d’anar a parlar amb els pastors dels ramats de cal Caseta, de la Borda, i amb el que més em tenia el cor robat, l’avi pastor del Pitarell. Gràcies a tots ells, AINA avui té la granja. És el taller que tots els ainistes volen fer: donar menjar als animalets, recollir els ous i, sobretot, acariciar els conillets. Un moment que difícilment es podrà repetir fou veure com paria la cabra roja. A Canillo, no falto mai a la trobada dels ramaders el dia del pas de la vacada. Admiro el Miquel del Peretol, que crida cadascuna de la vintena de vaques pel seu nom.

Sant Antoni Abat estimava tant els animals que n’és nomenat protector, tant dels domèstics com dels de càrrega. Uns li’n diuen sant Antoni dels ases. D’altres, sant Antoni del porquet. Sant Antoni viatjà a Barcelona. Conten que li presentaren una truja amb la pota trencada. El sant la va guarir. Des de llavors se’l representa acompanyat d’un porc. La sagrada imatge de Sant Antoni de l’església parroquial del segle XVII va amb un porquet als peus.

També conta la llegenda que hi havia un ric cavaller que tenia un ase malalt i el volia matar. L’ase va anar a l’ermita del sant i es va agenollar davant d’ell, i l’Antoni el va guarir.

Com a rector de Canillo des de l’any 1966 he seguit la pastoral de mossèn Ventura, que ho fou de 1930 a 1963. Després de la missa en honor de Sant Antoni, beneïm des de la porta de l’església tots els animals de la parròquia. Els ramaders deixaven aquell matí la porta de la cort oberta perquè hi entrés la benedicció de Sant Antoni, el protector. Només el Ton de Borró em demanava anar presencialment a beneir les vaques a la seva cort. La festa continuava seguint les traces de Sant Antoni Abat amb la popular Vianda de Sant Antoni, essent-ne caps de cuina el Roc i el Peret de Toni.

Sant Antoni Abat no tenia menjar per al porquet que havia guarit. Anà al poble. Trucà casa per casa demanant un tros de pa per als germans ermitans i per al porquet. Tothom li tancà portes i finestres. La gana desperta la imaginació. Encengué un foc a la plaça. Els veïns, encuriosits, se li acostaren. A un, li demanà una olla que li omplí d’aigua. A un altre li pidolà unes trumfes; a un altre, cols verdals; a un altre, unes pastanagues, i així a cada veí demanà per amor a Déu un únic aliment: un puny d’arròs, uns bocins d’orella de porc, de peus de porc, de carn de vedella, una gallina, unes mongetes, una botifarra negra. Després de remenar el contingut de la fogaina, pogueren dinar fraternalment el porquet, els monjos i tot el poble. La vianda canillenca continua el miracle de compartir que fa que tothom tingui una llossada d’escudella.

La Brigittte Bardot va patir el drama de Sant Antoni. Escriu: “França s’ha tornat apagada, trista, submisa, malalta, danyada, devastada, ordinària i vulgar i demana un remei urgentíssim per a l’agonia de França”, fent l’ullet a la madame Le Pen. La iniciativa de Sant Antoni ens la dona el Papa Lleó, que escriu: “La terra, l’habitatge i la feina són drets sagrats; val la pena lluitar per ells i vull que em sentiu dir: ‘Soc aquí! Estic amb vosaltres’”. La proximitat del Papa ens convida a compartir la vianda de Sant Antoni.