Penso en la mort

AINA, els dies 8 i 9 de novembre, celebra la Festa de la Tardor. Tots els sants tenen vuitada. I més, la festa de Tots Sants. L’Ana, animadora de la Festa de l’estació més preciosa de l’any a l’hora de la revisió de la jornada, quan els infants són al primer son, em pregunta: Ramon, penses en la mort? Em fa feliç tenir monitors que pregunten! Una de les cares de l’esperança es diu Preguntar.

La setmana abans de Tots Sants no he faltat mai a la cita del cementiri de Bellcaire d’Urgell. No hi ha silenci més preguntador que el del cementiri. Xerro llargament, sense presses, amb els meus estimats padrins Jaume i Teresa, els pares Jaume i Pura, el mossèn Josep Escolà que em portà al Seminari, els germans Sisco, Concepció, Cosme. Em faig creus de llegir làpides de col·legues de l’escola i de la catequesi traspassats. Els pregunto com esteu? M’omplen l’ànima amb la seva resposta. Els dono tota la raó del món quan em diuen: “Allò que  importa no és haver viscut anys, sinó com els has viscut”.

Un bellcairenc m’observa de reüll. Se m’apropa. És un dels companys de la meva joventut. Exclama: “No ets el Puret?”. Em plau que em recordi amb el nom de la meva mama Pura. El company em pregunta no sé si en conya o seriosament: “Has baixat d’Andorra a buscar pis?”. La crisi de l’habitatge és profunda, però no crec que arribi als cementiris. I menys al cementiri de Bellcaire, que té molta parcel·la per construir. Confio al vell amic que espero que les meves cendres reposin al mateix nínxol dels meus pares. M’ajuda a posar a les làpides de la família l’estampa de la Mare de Déu de Meritxell amb les pregàries: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”. Aquesta Meritxell és el meu ram de les flors, símbol d’estimació. Resem un parenostre per tots els nostres col·legues. Ens hi convida la làpida del meu germà Sisco on hi ha escrit: “Si sou creients, reseu un parenostre; si no ho sou, regaleu-me un somriure”. Missió complerta, hem fet les dues coses.

Vaig visitar el dia 26 d’octubre, en ocasió del jumelage Sabart - Meritxell el cementiri de Tarascó. M’hi passejo meditativament. Toca amb el santuari de la Mare de Déu de la Victòria. Victòria, no hi ha nom millor per a un cementiri. No hi ha nínxols. Tot són tombes que són una mena de monument d’agraïment als éssers estimats a qui devem el que som. M’aturo davant una inscripció al peu de la tomba. La medito: “Souviens-toi qu’il existe deux types de fous: ceux qui ne savent pas  qu’ils vont mourir, ceux qui oublient qu’ils sont en vie.”

Ana i companys monitors i monitores, penso en la mort perquè em fa estimar la vida. Les persones que ens han deixat viuen místicament en el meu dia a dia. L’absència fa presents tots aquells consells als quals, quan compartíem taula a casa, no feia gaire cas. La mort ens ho pren tot, menys l’amor. Ho diu Jesús: “Aquell que creu en el meu amor, encara que mori, viurà”.

El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, ens convidava en la Festa de Tots Sants i dels Fidels Difunts a pregar. Després de recordar que la setena obra de misericòrdia és “Pregar a Déu per als vius i per als difunts”, completa: “Us convido a viure les obres de misericòrdia i a fer-les nostres, en els diferents moments i circumstàncies. En aquest mes de novembre, dedicat a pregar pels difunts, podem exercitar-nos en aquesta obra de misericòrdia espiritual i pregar a Déu per als vius i per als difunts” . (Església d’Urgell. Full Dominical, 2 de novembre).

Penso en la mort perquè em mostra les petjades del camí de l’amor. L’amor genera més amor. L’amor no queda tancat en un nínxol. L’amor veu i estima el millor de la persona estimada. L’amor es vol compartir per fer feliç els altres. Amb raó canto cada dia a la missa: “Visc la comunió dels Sants”.