Si tu vas al cel amb patinet

Als focs de camp de colònies, mentre contemplem els estels i la claror de les flames que s’emmirallen en els rostres dels ainistes, cantem: “Si tu vas al cel amb patinet / fes-m’hi un bon lloc que hi pujo jo / Airí, airó”. La cantem també en francès, en castellà, en alemany i fins i tot en xinès: “Xin, xin, xin...”. Amb més raó que mai, entonem “Si tu vas al cel” al taller de catequesi de Tots Sants i a la festa de la Tardor.

“Mossèn, jo no vull anar al cel”, em llença a la cara amb un to molt decidit un dels vailets de la colla.

Sorprès, li pregunto: “Per què no vols anar al cel?”.

Es confessa davant dels companys: “Perquè ha de ser molt avorrit flotar sobre els núvols amb una túnica blanca i una palma a la mà durant milions d’anys”.

Els confio que la perspectiva a mi tampoc m’entusiasma. Una nena del grup hi posa més llenya al foc: “El meu pare em diu que no hi ha cel, que tot s’acaba amb la mort”.

Reso el mea culpa. Si a la mainada i als joves se’ls emporta aquesta desastrosa manca d’entusiasme és perquè el testimoniatge de vida feliç dels capellans i dels cristians practicants fa més pena que glòria. Aixeco els ànims a la festa de la castanyada d’AINA de Tots Sants. Cantem: “Si tu vas al cel...”. La cançó fa que tots acabem rient: “Ha ha ha; ha, ha, ha Airí, airó”.

Un amic comunista molt compromès en un esplai d’un barri obrer de Bellvitge em feu descobrir on és el cel. Em deia: “Vosaltres, els capellans, mireu al cel per tal de no plantar cara a les injustícies que pateix el món obrer”. Eren els anys del Maig del 68. Les paraules del monitor no-creient em fan reflexionar. Li dono tota la raó amb l’evangeli que l’Església, d’un cap a l’altre de la terra, proclama a la missa de Tots Sants. Jesús diu: “Feliços els pobres d’esperit, perquè coneixen la joia de compartir. Feliços els qui sembren la pau, perquè Déu Pare ja els abraça aquí a la terra com a fills. Feliços els qui ploren, perquè sempre trobaran un amic que els consola”. I així fins a vuit vegades per dir-nos que al cel sols hi entren els qui han fet de la terra un cel de felicitat per a tots.

La feina que se’ns gira no és fàcil. El món està girat de cap per avall: Gaza, Ucraïna, presidents a la presó, addiccions, confusió entre cultura i laïcitat, i el que em fa més mal, tallar amb les nostres arrels cristianes. Em sento un servent inútil del Senyor.

M’aixoplugo amb un dels escriptors que em donaren una empenta a l’hora de fer-me capellà: J. L. Martínez Descalzo, amb el llibre Un cura se confiesa. Descalzo em diu: “Sí, ja sé que només Déu pot donar la vida; però tu pots ajudar-lo a transmetre-la. Només Déu fa el miracle de guarir una malaltia; però tu pots ajudar a fer-la passadora. Només Déu pot donar la fe; però tu pots donar-ne testimoniatge. Només Déu és l’autor de tota esperança; però tu pots ajudar el teu amic a trobar-la. Només Déu pot retornar-li les forces a un ancià; però tu pots demostrar-li que no està sol i que les seves opinions continuen interessant-te”.

A la colla del taller de catequesi ens sorprèn una parella jove encuriosida pel cant “Si tu vas al cel”. Tant ella com ell l’havien cantat de nens a l’esplai berguedà. La noia està embarassada de sis mesos. Espera una nena que es troba molt bé a prop del cor de la mama, però que, sense saber com és el món que l’espera, anhela sortir per ser abraçada pel papa i per la mama. Això és el cel, dic als infants de catequesi. La terra és la panxa de la mama. Tots sabem que fora d’ella hi ha la veritable felicitat a costa de renunciar a l’escalfor del cor maternal. Tots sabem que ens espera la vida del cel. No sabem com és. Però tots esperem les abraçades de la confident mama, dels avis i àvies i de totes les persones estimades a qui dediquem per Tots Sants una Festa Gran. Per damunt de tot, l’abraçada de Déu Pare. Cada infant acaricia la panxa de la jove mama, a qui li cauen unes llàgrimes de tanta felicitat. I tots cantem amb Isaïes: “El cel és el meu tron, i la terra l’escambell dels meus peus” (Isaïes 66,1).