30 COP

Avui comença la COP30, la 30a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, a Belém do Pará, al cor de l’Amazònia brasilera. La gran trobada mundial on, diuen, més de 190 països es reuneixen per revisar els avenços -mani?- de l’Acord de París i jurar solemnement que aquesta vegada sí, mantindrem l’escalfament global per sota d’1,5 °C. Paraules majors, o millor dit, buides. El planeta ja s’ha escalfat més d’1,2 °C i les onades de calor, les sequeres i les inundacions s’han convertit en el nostre nou calendari. Però a la cimera tot està a punt per impulsar accions més ambicioses de reducció d’emissions, accelerar la transició energètica cap a les renovables, reforçar l’adaptació als efectes del canvi climàtic i garantir un finançament (ídem) just per als països en desenvolupament. A més de debatre sobre justícia (climàtic), el reconeixement del paper dels pobles indígenes i la importància de defensar i protegir ecosistemes essencials com l’Amazònia, un dels principals pulmons del planeta; que tots celebrem mentre el continuem talant al ritme dels set nans de la Blancaneu. El relat -tan ben empacat com inútil- es repeteix cada any amb la fe d’un ritual. Ai las, els tres grans protagonistes del desastre, a saber: Xina, Estats Units i Índia responsables del 45% de les emissions mundials de CO₂ (Global Carbon Project, 2024), no hi seran, ni se’ls espera. I així, un cop més, la COP -que ja en porta trenta- torna a ser un gran paripé global, una festa diplomàtica amb llum LED i aigua mineral reciclada, mentre el món continua, literalment, en combustió. Heigh-ho!, Heigh-ho!, Heigh-ho!