‘Duco duxi ductum’

Monitor i educador a AINA són les dues cames per caminar i enfilar-se al Casamanya de la vida. Educar prové del llatí Duco duxi ductum. En clar i català, diem: conduir, guiar. Si hi afegim rationem ducere, traduïm educar per valorar, acompanyar, estimar.

L’educació no s’improvisa. Els joves d’AINA m’han donat una llista de vuit temes, un per a cada mes del curs 25-26. Alguns els treballarem en una convivència de cap de setmana. La primera ha tingut lloc aquest cap de setmana, els dies 17 i 18 d’octubre. Hi ha monitors que per motius de feina no poden fer-s’hi presents. Ho treballaran per internet.

“El camí de l’educació” és la lliçó del mes d’octubre. Hi diem que per guiar i acompanyar cal tenir un camí. No conec angoixa més depriment que tenir un cim meravellós on ascendir, i no conèixer-ne el camí. La nit abans d’una excursió a un llac o a un cim, el Jordi projecta a la sala dels Pariatges fil per randa el camí que s’ha de seguir. Els ressalta la vegetació, el rierol, les aturades per contemplar el paisatge, recompensa a l’esforç pel camí recorregut. L’endemà, com a bona nit, els demano què és allò que els ha captivat més del camí cap al cim. Enguany ha estat la Serrera.

Per veure-hi no n’hi ha prou amb una bona vista; ens cal la llum. El camí és la llum d’AINA. El camí es diu:

1. Fer-se càrrec de l’etapa que viu l’adolescent. El coneixement biològic, psicològic i social de l’infant i l’adolescent és bàsic per guiar-lo i acompanyar-lo en el camí de la vida. Per educar el Jan, cal conèixer el Jan. Adaptar-se en els alts i baixos que viu l’ainista és el primer pas per enfilar el sender devers el cim.

2. El segon pas per ser guia de mainada és tenir clar què vol l’infant, què cerca l’adolescent. No es tracta de donar ordres. La conversa d’igual a igual crea unes relacions que continuaran vives fins al cim.

3. Si caminem sols, anem més de pressa, però ens perdem. L’històric jugador de futbol i després entrenador Zidane deia: “No compten els èxits individuals, sinó l’equip”. Cal assenyalar els límits dient “passem per aquí”. Consensuem i raonem unes normes clares. Prevenim les conseqüències si sortim del camí. La convivència és la raó de ser d’AINA.

4. Fem aturades per descansar, recuperar energies i gaudir del paisatge guanyat amb l’esforç. La rigidesa genera conflictes. Siguem flexibles. Si no, el nen s’emmarranarà i l’adolescent es rebotarà. Em deien els mestres de Bellcaire: “No rondinis mai ni per un sí, ni per un no. Respira, respirem”.

5. Vella xiruca, canten els ainistes per animar-se a caminar. Les xiruques es diuen “confiança”. L’autoritat i la responsabilitat són les xiruques de les quals diu la cançó: “Quanta alegria fas reviure al meu cor / quantes cançons al teu pas / foren cantades...”. Fem confiança sabent que no respondran com voldríem. Per entropessades que fem, no llençarem les xiruques. Amb elles aprendrem a caminar. Només se’ns demana una mica més de calma.

6. Comunicació afectiva es diu escolta activa. La comunicació no és un sermó. Diu Jesús: “Perquè us estimo us dic tots els secrets del Regne. El servent no sap què fa el seu amo”. El llumà que sosté la teulada de la casa és la comunicació de les emocions, de les opinions, de les preocupacions. Els joves ens retornen la comunicació amb un sentit “gràcies”.

7. No diguem “com estàs?”, sinó: “En què et puc ajudar?”. Anem a la interioritat de l’infant, de l’adolescent. No ens quedem parlant del vestit, de les notes de l’escola. Expliquem les nostres vivències. El retorn de l’infant i de l’adolescent és que, quan tindrà un problema, ens l’explicarà.

8. Siguem persones de pau interior, serenes. Els adults han de ser models de serenitat i de sentit comú. El papa Francesc deia als líders scouts: “Els formadors eduquen amb la vida més que amb les paraules” (25 d’agost 2024 a Verona).

9. Perdem el temps amb els infants i els adolescents. Hi ha molta dispersió a causa dels estudis, dels viatges, de les festes. Costa reunir-los. Ho paguem car perquè resulta que l’infant i l’adolescent ens són uns desconeguts. Cal trobar temps per compartir taula, deia la pedagoga Montessori als anys 20 del segle passat. Trobar espais per ajudar-los a identificar-se, per gestionar les emocions. Cal oferir-los casa amb un entorn segur.

Concloc amb una frase de la Fundació Pere Tarrés: “Educar, actuar, transformar”. És una bona estela que assenyala el camí.