Ian de cul inquiet

Em deixa palplantat el padrí que inscriu la neta al segon torn de colònies. Em diu que quan era nen cada dia era un dia de colònies. Per no tenir, no tenien cap joguina. La pobresa els feia creatius. Els mesos d’hivern, la cartera amb els llibres de l’escola els feia de trineu per baixar pel carrer Gran avall. A la primavera, agafaven d’amagatotis la bicicleta del pare els dies que no anava a palar al camí del Canal. A l’estiu, mentre el pare, la mare i els padrins arramassaven l’herba dels prats, l’Ian feia de vailet –avui el vailet són unes cordes metàl·liques– perquè el bestiar no fes mal als horts dels veïns. A la tardor, els nens es divertien ajudant els pares i els avis a plegar patates. Eren uns dies de camp meravellosos. El padrí em diu somrient: “No teníem res i no ens faltava res. Érem molt feliços.”

El net Ian segueix encuriosit la nostra conversa tot compartint un tallat i un vas d’aigua. Ens talla la paraula. Ens pregunta incrèdul: “Padrí, com us ho fèieu sense televisió i sense ordinador?”

El padrí li agafa tendrament la mà. Li explica: “La millor televisió era la falda de la padrina. M’hi asseia. Sempre tenia un conte per explicar com aquell d’un noi que feia fúting. Estava cansat. S’assegué a reposar al peu d’un avet al costat de la porta del cementiri. Hi entrà. Quedà sorprès en veure que en aquell poble la gent moria molt jove. Llegí a les làpides: Pepita, 12 anys i 2 mesos; Peret, 3 anys i 11 mesos; Ramon, 18 anys i 14 dies... El noi inquiet i trist anà a preguntar al cafè del poble per què les persones hi morien tan joves.

El cafeter li digué: ‘En aquest poble quan un nen o una nena fan la primera comunió els regalen una llibreta on han d’escriure els moments feliços de veritat que han viscut per haver fet una bona obra. Quan et mors, la família suma els dies i les hores de felicitat viscuda i els posen a la làpida com si fossin l’entrada per a la felicitat del cel.”

L’Ian s’enfada. Creu que el conte és un altre sermó del padrí per renyar-lo perquè no pot estar mai quiet. L’Ian és d’aquells nens de cul inquiet. A l’escola, no parava de fer bromes als companys, i algunes, de les que porten aigua i pedra. El mestre li feia escriure 50 vegades: “No molestaré els companys.” El mossèn tenia al taller de catequesi una cadira separada del grup per a l’Ian. Tot i no estar atent, era dels que més aprenien. El mossèn admirava entre entremaliadura i entremaliadura el bon cor de l’Ian. Per aquest motiu, parlà amb el pare i la mare sobre la generositat de l’Ian. Els aconsellà que l’inscriguessin en un torn de colònies durant els mesos d’estiu.

La mare no ho veia clar. Digué al mossèn: “Si el portem a colònies, els monitors al cap de dos dies ens el tornaran a enviar a casa.” Malgrat aquest temor, els pares van portar l’Ian al segon torn de colònies, els 13 dies de la segona quinzena de juliol.

Els monitors posaren l’Ian com a cap de la patrulla. A la patrulla de l’Ian li confiaren el taller de la granja. La seva feina era donar cada matí menjar als paons, a les gallines, als conills, al paó reial, al corder del Peretol i a les cabres. Havien de complir la feina cada dia a la mateixa hora amb rigorosa puntualitat. L’Ian i els companys s’emocionaven quan veien que l’aviram els esperava amb els seus cocorococs d’afectuós bon dia. Hi havia tanta tendresa que l’Ian agafava unes fulles de col i les posava a la boca del xai que ja l’esperava. Ho diu le père des loubards Guy Gilbert: “Els animals donen molta pau.”

Hi havia al mateix torn la Carme, de la classe de l’Ian. Lluny de criticar el caràcter inestable de l’Ian, la Carme li feia costat i el frenava quan passava a la violència. L’Ian li feia cas. La Carme es posà al taller de cant amb l’Ian. Compartien cançoner. Els cants gesticulats els encantaven: Vine amb mi amic meu, Mans a les mans, Eram sam sam. La llista és llarga.

La festa de la Mare de Déu del Carme, el dia 16 de juliol, els ainistes convidaren la Carme a pujar damunt d’un tamboret com és costum a AINA en tots els aniversaris i onomàstiques. Se’ls demana quina cançó volen que els cantin. L’Ian li xiuxiuejà: “L’himne de l’estiu 2025, Juguem com abans, gaudim com sempre.” Els companys li canten entusiasmats: “No t’ho pensis més, confia en Doraemon / té la solució, diguem adeu a l’addicció... Va dir UH UH Segueix la tradició.”

La Carme s’emociona. L’Ian i el mossèn li donen la mà per baixar del tamboret. El mossèn pregunta a la Carme què demana a la Mare de Déu, Patrona de la gent del mar?

Em respon: “No tenir por de remar quan hi ha mala mar i remar amb els pares i els amics i amigues. I vós, mossèn, què li demaneu a la Mare de Déu del Carme?”

Li demano que tots els nens i les nenes, els nois i les noies de l’estiu 2025 omplin fins a dalt la motxilla de natura, de cançons i de ganes de tornar “a Canillo, hi ha una casa per a tothom iu pi ià!”.