Juguem com abans, gaudim com sempre

Pasqua, joiosa paraula! L’anàleg de Pasqua és vida nova. “Pasqua arribada, els ous són meus!”, em canta l’Anaís de cal Jordi de Ransol. L’ou es trenca per fer néixer la primavera, que obre les portes de sortida a la natura. La Lourdes d’Ordino, en ocasió de la trobada d’agermanament amb els sabartencs, regala a la Mare de Déu de Meritxell les primeres grandalles. Les monitores i els monitors d’AINA obren les portes a les inscripcions de colònies i campaments estiu 2025 d’AINA. Els cants pasquals dels joves ainistes són Tornarem a les convivències d’estiu per fer país, per crear lligams d’amistat, per guanyar camins, llacs i pics andorrans. També canten Llença’t convidats pel salm 18, “llença’t amb joia per conquerir la salut”, per engrescar els joves al compromís, “cercant una terra nova, caminant cap a un país millor”. El periodista Antoni Puigverd es queixa en un article d’opinió a La Vanguardia sobre les noves generacions perquè “ho ignoren tot del cristianisme. Ningú els ha informat”.

Gaudeixo del joc de cartes de la botifarra, prohibit pels superiors

Les portes obertes de bat a bat d’AINA per a les inscripcions dels ainistes estiu 25 llueixen un rètol de benvinguda que sorprèn els pares i les mares. Diu: “Juguem com abans, gaudim com sempre”. Els joves els desvetllen el missatge: “La gràcia del nostre voluntariat és satisfer els desigs de la mainada, que no són altres que el de jugar i de passar-s’ho d’allò més bé. Jugar i gaudir és el centre d’interès dels mesos d’estiu, dels quals sorgiran els jocs, les cançons –a la Pasqua Jove ja van estrenar l’himne de l’estiu–, les excursions, els focs de camp, les gimcanes... i allò que més entusiasma la mainada: les acampades”.

La monitora Núria pregunta encuriosida: “On trobarem aquesta gavernera tan florida de jocs?”.

El Marçal, el Martí i el Toni, que han fet el curs de titulació d’educadors en el lleure al MCECC, responen: “No busquem la felicitat dels infants lluny quan la tenim als nostres nassos”.

L’espurna dels joves monitors ha encès la foguera que il·lumina la nit dels dubtes i escalfa els freds del desànim. Fa 60 anys, quan encara no hi havia ENSISA, la padrina Lola deia: “No teníem res i no ens faltava res. Érem molt feliços”. Busquem els jocs a les golfes de casa dels avis i de les àvies. Allí trobarem els jocs que ens donaren una infància tan divertida. Cadascun dels monitors ha promès buscar un joc dels d’abans per gaudir d’allò més aquest estiu.

L’acceleració dels temps, els avenços de la tècnica i la repercussió en els usos i costums andorrans de fa 60 anys fan que a hores d’ara fos com si haguessin passat cinc-cents anys. Els infants i joves no saben on és Garçan, ni què són les pedres enjovades, ni entenen quan parlem de la posobra de Meritxell o de Nadal i ens miren com si parléssim xinès quan diem “Déu vos guard”, “si Déu vol”. Els canvis culturals, socials i polítics han arraconat a la cava dels oblits la saviesa dels padrins i de les padrines. Els jocs també s’hi han enterrat. Les colònies i els campaments estiu 25 ventaran les cendres de la ignorància per tal que la flama de la Unitas Virtus Fortior, la Sala dels Pariatges, el costum del bon veïnatge, de la societat de les aigües i de la crema brilli esplendorosament en el rostre i la mirada de cada ainista gràcies als jocs d’abans.

Montessori, mestra d’educadors, deia pels volts dels anys vint que un fill aprèn tant jugant a casa amb els pares o amb els avis com a la catequesi i a l’escola. A més, a casa s’assabenten de coneixements que no trobaran en cap llibre ni els explicarà cap capellà o mestre. La reconeguda pedagoga ens regala un joc per a infants de 3 a 6 anys. “Asseieu-vos còmodament per terra. Comenceu per xiuxiuejar al vostre fill a fi que la seva atenció connecti amb els sons exteriors, ja que són els del seu propi cos. Per acabar el joc, xiuxiuegeu el nom de cada un dels membres de la família”.

Gaudeixo del joc “platets, tets, tets” que em feia jugar la meva padrina. Després de picar amb les dues mans damunt la taula, les meves havien de quedar a la mateixa alçada que les d’ella. Havia d’endevinar on les posaria.

Gaudeixo del joc a vora del foc en les nits d’hivern quan el pare amagava una ametlla torrada –si era diumenge, un caramel– perquè la trobéssim en alguna de les seves butxaques. Era un moment en què la recerca amagava abraçades embolcallades de somriures.

Gaudeixo amb el joc de la gallina cega. Les nenes jugaven amb nines i cuinetes. Els nens, amb espases. Ni el feminisme ni el masclisme eren al vocabulari del carrer. Gràcies a la gallina cega, el company amb els ulls tapats palpava el nen o la nena enxampada fins que la reconeixia i deia el seu nom. No hi havia cap malícia. Només bon humor.

Gaudeixo del joc “endevina qui t’ha pegat”. El jugàvem al seminari de la Seu per treure’ns el fred que hi passàvem. Com també gaudeixo del joc de cartes de la botifarra, prohibit pels superiors. Era divertit perquè a la vegada burlàvem la disciplina en un racó de la infermeria de la quarta planta, amb permís de l’infermer Benigne.

Gaudeixo del joc de fer salts a les muntanyes de neu que fèiem al carrer Gran no enquitranat. El més divertit dels salts eren les caigudes i els renys de les veïnes. La neu trepitjada necessitava dies per fondre’s.

Gaudeixo del joc de la “sinceritat”, que els monitors del campament CAMIC a Engolasters jugàvem tancats a la canyauca mentre els infants, a les tendes, dormien el primer son. A qui li tocava al cap de taula, havia de respondre a totes les preguntes amb la veritat. Si no volia contestar perquè la pregunta del company era massa picant, podia respondre amb el silenci. Mai amb una mentida.

Gaudeixo amb els 700 ainistes estiu 25 perquè jugant com abans aprendrem tots a no jugar brut a la vida i a gaudir jugant net.