El repte, la creu

La padrina Teresa em deia: “Nen, qui no vol portar la creu l’arrossega. I, quan la creu s’arrossega es fa més pesada”. Completava el seu sermó: “No defugis dels treballs, accepta les penes els dolors teus i els dels companys. És l’única manera de caminar cap endavant de la vida”.

La providència del bon Déu m’envià com a mossèn d’una parròquia que té la creu com a estendard. El terme canillenc està assenyalat per les creus. De temps en temps, una comissió fa “la revisió de creus”, per dir control dels límits parroquials. El patrimoni religiós més important de la parròquia de Canillo el trobem en les seves creus. Fa anys que publicàrem el llibret: Un museu itinerant, com a guia de visita a cada una de les obres d’art. La creu de Soldeu en un arbre amb els seus branquillons. La creu del Pujal a la cascada de les Moles, desapareguda, de la qual els veïns recorden el seu nom com a passeig. La creu majestat del segle XII de Sant Joan de Caselles, la creu gòtica del segle XIV i la de la preciosíssima Sang de l’església parroquial, la creu de la sala del Consell de Casa Comuna, la creu a la font del peu del poble que dona la benvinguda al visitant. Ressaltem l’església de Santa Creu amb el calvari on mossèn Cinto Verdaguer cantà a primers de setembre de 1883: “Creu sagrada, creu amada, vine, vine al nostre cor. Creu formosa, dolça esposa de Jesús nostre Senyor”. El pelegrinatge de creus segueix cap a la creu dels 7 Braços, la de Carlemany i Meritxell, la creu barroca que l’arquitecte Bofill posà al presbiteri del nou Santuari. Acabem amb un parenostre a la creu del segle XX al pòrtic del cementiri de Mereig, una creu que conté tres creus en una. AINA és feliç de veure que nombroses escoles que s’acullen a la casa practiquen la passejada de les creus de Canillo.

El meu repte és la creu que aquests dies de Setmana Santa s’il·lumina amb les resplendors de la Pasqua Florida. La creu no necessita ser explicada. Només em demana ser contemplada. La creu m’invita a un silenci interior que avui, en un món tecnològic de tants sorolls, necessito com mai n’havia tingut tanta set. La creu em comunica els seus sentiments, ella mateixa em parla. La creu és la seu on Jesús em manifesta la seva personalitat. Ella em diu què és ser fidel, que la prova més gran d’amor la trobaré sempre mirant la creu.

Contemplo la creu. Al peu de la creu hi ha la mare Maria. Li demano que em doni un cor com el del seu Fill. Un cor que no exclou a ningú, un cor incapaç de guardar qualsevol mena de ressentiments. A Ella, dolça Mare de tots, li demano per tants crucificats en el Divendres Sant del 2025 per les guerres, per les violències, per les injustícies, pels abusos de poder dels de dalt... Amb tot vull cantar: “El camí que ens cal recórrer, / tots plegats l’hem de seguir, / oh! Amb els qui han anat al davant nostre, / tots plegats l’hem de seguir.”

Gràcies a la creu retrobem el veritable camí de la felicitat. Gràcies a la creu no restem perduts pels deserts del món. Ella ens obre de nou la porta de la casa pairal. Gràcies a la creu, no tenim por a l’aïllament, perquè la creu, com ho mostra la creu dels 7 Braços, és arbre de comunió.

La Conxita m’escriu: “La unió a la Creu fa que de l’ànima broti l’amor més sublim i desinteressat. És l’amor més pur, sense barreja d’egoisme ni amor propi. El món s’enfonsa en la sensualitat, la gent ja no estima el sacrifici i no coneix la seva dolçor. Vull que regni la Creu...”

Gràcies a la creu INRI -Jesús de Natzaret Rei dels Jueus- cantem: Victòria! Tu regnaràs. Oh, Creu! Tu ens salvaràs.