Vivències a la neu sota les estovalles

Reconec que no soc home de neu. El meu bressol es guarda a Bellcaire d’Urgell. El campió mundial d’esquí alpí Killy donava gràcies al mossèn del seu poble perquè no li posava falta a les classes de catecisme amb l’excusa d’haver d’anar a esquiar. Deia: “Per ser campió, un nen primer ha d’aprendre a esquiar que a caminar”. L’adolescència tingué com a escenari la Plana d’Urgell de la comarca de la Noguera. Els seus habitants de tota la història només recorden la nevada de l’any 1947. Els carrers quedaren bloquejats amb més d’un metre de gruix de neu. Els meus companys de botifarra de Bellcaire me la recorden encara quan els parlo de les pistes d’esquí de Canillo. Un servidor passà el dia darrere els vidres espiant uns homes coratjosos que parlaven per obrir un passadís fins a la primera botiga de queviures.

La bonhomia del cònsol Jordi Alcobé em convida a la vetllada de la celebració dels 60 anys d’Ensisa, 8 de març 1964 -18 de març de 2025-. No té en compte que soc un sobrevingut al paradís blanc andorrà. El Jordi raona la transformació i transfiguració de la parròquia de Canillo al llarg i ample dels 60 anys gràcies a la neu. El Ccònsol diu: “La il·lusió, l’esforç, la unió de totes les forces polítiques i dels divuit cònsols que han desfilat, han fet que el somni de Miquel Baró, de Josep Torrallardona i de Martí Salvans sigui una palpable i, a la vegada, una inimaginable realitat”. Aquells prats amb unes dotzenes de vaques, unes corts i bordes en pedra seca, avui, són les millors pistes d’esquí d’Europa.

Les corts es convertiren en els hotels i comerços per acollir la multitud d’esquiadors. Però la clau de l’èxit es troba en posar dins de l’educació escolar i catequètica el valor de la neu. Jordi Alcobé comenta amb un tímid somriure: “Aquell 8 de març de 1964 foren testimonis privilegiats la mestra francesa de Ransol que posà dins del seu escarabat els vuit alumnes de la classe”. En la mirada de cada infant, tothom va llegir l’’Ensisa de 2025. I aquells infants, avui, ja jubilats, ens recorden les persones absents que el camí dels anys ens han deixat amb la feina ben feta. “L’Avet de la pista de l’Avet és la padrina que més bé ens ho pot explicar tot”, conclou el Jordi Alcobé.

No soc persona formada amb la neu però les paraules del cònsol em treien de sota les estovalles vivències com les de Jesús al Tabor transfigurat en la blancor lluminosa de la neu verge. La blancor de la neu de Soldeu que duc a l’ànima ha brillat novament.

La mestra francesa em convidà a aprendre a esquiar amb el monitor dels seus alumnes. Gràcies, Denisa. Els esquís eren de fusta. Els posava l’escola. La mirada dels infants em motivava a fer veure que els derrapatges eren bons.

La mainada del poble de Canillo venien tots a fer d’escolans a la missa dominical. Els recompensava per la seva ajuda portant-los a esquiar a Soldeu. Carregàvem els esquís a la vaca. Els infants amb l’entrepà a la motxilla s’encaixonaven al Volkswagen del mossèn. EL Miquel de Batista treballador d’Ensisa al peu del telecadira atenia els joves esquiadors del poble amb l’estimació d’un amorós avi. El Joan -li deien “pare” de tan bo que era- cuidava de l’estació del mig a l’encreuament de les pistes verda i blava. Convidava la mainada a menjar l’entrepà a la llar de la caseta de l’estació del mig. Era un moment de molta gatzara perquè s’hi afegien adolescents d’Escaldes amb un llenguatge molt barroer. Però el “pare” no s’enfadava mai! La primera lliçó apresa d’esquí: “Si voleu aprendre a esquiar aneu amb la mainada”. El primer dia ja em feren baixar per la pista verda! L’entusiasme dels nens els vaig transmetre als companys mossens. El meu professor de literatura, mossèn Antoni Cagigós, va pujar a Soldeu a tastar l’esquí. Òbviament va pujar al tele rastre dels debutants però amb tanta mala sort que en caure i no voler deixakr la perxa va acabaramb ell peu trencat. No va voler saber mai més res de la neu.

La neu no ens demana tenir por, però sí respecte. Recordo dues tragèdies. El telecadira quedà avariat a mitja tarda d’un diumenge. Hagueren de baixar amb cordes la gent penjada de les cadires. I els turistes que havien pujat a passejar hagueren de baixar amb les sabates del diumenge del cap de l’estació fins al peu. Vaig acompanyar un bon home que es veia perdut. Hi posàrem més d’una hora. El drama fou que en arribar es recordà de la seva dona i comença a renegar a la desesperada. L’altra fou la caiguda de l’allau dels Espiolets. Fou la primera vegada que em donaren un pal, perquè amb els veïns sondegés la neu a la recerca dels cossos. Enmig d’aquella bellesa vaig plorar a la neu.

El discurs del cònsol havia acabat i els meus records anaven sortint de sota les estovalles de la taula del restaurant Àliga del Tarter. El comiat de cada temporada d’esquí quan els joves de Canillo fèiem la passejada amb esquís de Soldeu a Canillo passant per sota d’Encampadana; la missa a Sant Bartomeu de Soldeu el diumenge després de Reis amb els treballadors i directius per acabar amb un berenar a l’hotel Naudí; la visita dels meus pares a les pistes dels Espiolets, que no se sabien avenir de tanta bellesa.

Com em deia el Miquel Baró en tantes baixades que férem junts: “No trobarem catedral més preciosa que la de les pistes de Soldeu”.