Josep, un jove estimador

Josep, descendent de casa bona (“de la casa de David”) es glorieja de l’ofici de fuster (“Jesús és conegut com a fill del fuster de Natzaret”).

Josep fa de l’ofici una vocació. El primer de maig, festa del treball, festegem també Sant Josep Obrer.

Josep obre les finestres per deixar-se acariciar per l’oreig del matí del puig de Natzaret. Obre les portes de casa als primers raigs de sol per desentenebrir el taller.

Josep diu bon dia amb el seu somrís als veïns que van a buscar aigua a la font del poble per omplir les galledes.

Josep escolta els amics que venen per parlar per passar l’estona, per confiar-se, per relaxar-se amb l’escalf de l’amistat.

Josep comenta amb els clients de la fusteria els últims esdeveniments del poble de Natzaret i de la colonització dels romans que arrabassen la llibertat a la Galilea.

Josep, jove ben plantat i de mirada neta, enamora la donzella més plena de gràcia de tota la comarca.

Josep, jove estimador, plora a llàgrima viva la infidelitat de la seva promesa que espera un fill quan encara no vivien junts; llàgrimes d’estimació que no volen fer saber públicament el desengany i proposen en secret desfer l’acord matrimonial.

Josep, estimador, madura la crisi afectiva. No es deixa portar per un cop de sang. Atura les decisions immediates. Cerca al pou de Jacob del seu pare l’aigua del silenci, de la pregària i de l’energia espiritual. “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. Ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant. Tu li posaràs el nom de Jesús” li diu l’àngel guardià del pou. Donar el nom vol dir, t’estimo fill meu i amb aquest amor creixeràs.

Jesús creixia al costat de Josep i s’anava fent home. El pare, atent i respectuós, acollia aquest creixement amb emoció i el vivia com tots els pares que estimen tendrament els seus fills, amb alegries i patiments. Maria renya Jesús. La mala passada de perdre’s durant tres dies al Temple per escoltar i fer preguntes als mestres de la Llei, que estaven meravellats de la seva intel·ligència, no té perdó: “Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia”. Sort que el sacerdot Epafràs excusa l’adolescent: “Teniu un fill molt intel·ligent, ansiós d’aprendre i que fa preguntes de les quals no sé la resposta”.

Josep, estimador, viu encara a les nostres cases. 19 de març, Sant Josep, Dia del Pare! Tu, Hans, Jordi, Damià, Jaume, David... espòs, pare i veí, revela’ns l’amor de Déu amb el teu amor sincer i tendre a les esposes, als fills, als amics, als veïns. El pare és l’amor de cada dia.

19 de març, Sant Josep, Dia del Seminari. Josep fou el formador del Gran Sacerdot que és Jesús. Li va transmetre l’esforç de l’obrer que talla fusta; l’art de convertir un arbre en el moble més bell: un món de justícia, d’amor, de pau. Josep, estimador, ens mostra que estimar és respecte, comprensió, compartir, i des de la llibertat, compromís de servir. Mossèn Gabriel, delegat de vocacions al sacerdoci, ens demana la pregària acompanyada d’unes almoines per als sis seminaristes del Bisbat d’Urgell. La pobresa extrema de l’Església d’Urgell és la manca de mossens. La crisi provocada per l’extrema mancança de vocacions al sacerdoci ens té a les fosques. És l’absència de Déu a les nostres parròquies.

M’emmirallo entusiàsticament en el celibat de Josep, espòs de Maria. Josep em diu que per viure una vida cèlibe cal nodrir i desenvolupar en mi allò que hi ha de més profund. Que el millor company soc jo mateix i m’he de cuidar, ser feliç, i estar en pau interiorment per poder parlar i comprendre als altres sense recórrer a la mentida. Una persona pot viure privada d’un amor humà personalitzat: el celibat del mossèn n’és una prova, a condició que sigui renunciar a una família per pertànyer a nombroses famílies, a l’estil d’AINA. Quan no hi ha relacions conjugals, cal cercar en el teu entorn persones que et comprenguin i amb qui ens uneixi nombroses afinitats. Guy Gilbert em deia, quan va estar tota una setmana a AINA: “Nous avons besoin d’être aimés, et pas seulement par un chien ou un chat. Peuple ta solitude des autres. Sans eux tu n’es plus toi-même”.

Als 84 anys, em passejo cada dia tancant de 7 a 8 del vespre les portes de les esglésies del santuari de Meritxell i de Sant Serni de Canillo. No és res, però és essencial a la meva vida. M’adormo amb la mirada de la Confident.

Joseps del Calvó, del Canaro, Pepito del Jep, del Cases, de cal Jordi, del donat de Meritxell i Josefina del Carles Tomàs... a tots els Peps i les Pepites fins a la Pepita de cal Nadal d’Organyà: Bona Festa de Sant Josep, del Dia del Pare i dels estudiants a capellà.