La Quaresma és una arca de Noè

Un grup de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya ha pujat des del peu de la Vall d’Incles fins al llac de Juclar. Els catorze muntanyencs s’alberguen a AINA.Porten el seu guia i professor. Després de sopar, els reuneix a la sala de Sant Galderic per fer la revisió de l’ascensió il·lustrada amb talls de la filmació de la pujada. No se saben avenir de la descoberta del paisatge meravellós que han fet. Fins i tot, el grau que s’ha de superar amb molta prudència per arribar al llac, ha estat un dels moments més atractius de la randonnée. La bellesa que els ha omplert l’ànima, els dic, ja la cantà mossèn Cinto Verdaguer: “Les Valls d’Incles són més plenes/ d’harmonies, de somnis i misteri / als raigs que hi deixa plourel’hemisferi/ a la serena de qui cova el món”. Per acabar, el poeta s’acomiada de la Vall amb llàgrimes als ulls: “... No us tornaré pas a veure, /boscúries andorranes...”.

Aigualeixo la felicitat dels muntanyencs d’esquí de muntanya, quan, amb punyeteria, els pregunto si han pujat fins al pic de Noè. Els sobta la pregunta.

El guia em diu:“On és el pic de Noè? Com se sap on és el pic de Noè?”

En conto la llegenda. El formós llac de Juclar, que tant us ha encisat, va néixer quan Noè, acabat el diluvi universal, ancorà l’arca al pic que duu el seu nom. El paisatge paradisíac que contemplà després de 40 dies i 40 nits de pluja a bots i barrals, l’emocionà. De les llàgrimes de l’emoció se’n feu el llac de Juclar.

Als companys els fa gràcia la llegenda. Em regalen un somriure mig simpàtic i mig irònic. Es pensen que els parlo com si fossin mainada de colònies. Insisteixo. Tot el que necessito saber de la vida, ho he après de l’arca amarrada al pic de Noè sobre Juclar.

Els conto la meva vida. Després de Carnaval, ha començat la Quaresma. Durant aquests quaranta dies quaresmals em passejo tots els anys amb l’arca de Noè. És la meva millor guia per navegar per la vida.

El vaixell només passa una vegada. Soc primmirat de no perdre’l. Hi pujo a temps quan passa. Lamento que alguns dels projectes de la vida d’educador s’han perdut per les raons que siguin, i han quedat en l’oblit. No hem de perdre el vaixell.

La gràcia de l’arca de Noè és que tots hi tenen cabuda, també els animals. El bacallà va ser l’últim de pujar-hi. Em fa feliç pensar que a la comunitat canillenca anem tots dins el mateix vaixell. I és l’únic que tenim “Virtus Unita” ens ho recorda la divisa andorrana.

Noè és un líder a seguir. L’educació no s’improvisa. La pastoral parroquials’ha de preparar amb temps i paciència. Quan Noè construïa l’arcaencara no plovia. Els companys se li’n reien. Però Noè, ferm que ferm en el seu projecte de preparar-se a la vida pel que pugui arribar, salvà tota lafamília.

Els qui portem una motxilla d’anys molt pesada, ens sentim encoratjats per Noè, que construí l’arca quan tenia “600 anys”, diu la Bíblia. La gent gran podem fer sempre alguna cosa per ajudar a la humanitat.

Els veïns es reien de Noè quan construïa l’arca. Però Noè tenia una filosofia i l’ensenyava: “Tingues el coratge de defensar allò en quècreus, fins i tot quan siguis l’únic”.

Per raons deseguretat i de felicitat és cosa molt bona viatjar amb la família i amb els amics. Noè, en començar a ploure, cantava: “Oh benvinguts, passeu, passeu...”

La velocitat és una mala companya. El caragol pujà al vaixell com hi puja la llebre.

Per no fer-me pesat, solsdemano quetinguemmolt present que l’arca fou construïda per un aficionat i arribà fins al pic de Noè. I el Titànicfou construït per professionals. I que després d’una tempesta, per diluvial que sigui, Déu sempre té un arc de Sant Martí esperant per a nosaltres.

Un de la colla em demana de pujar al vaixell. Li dic que l’esquí de muntanya és un dels més meravellosos vaixells: camineu amb el silenci, us petoneja el sol, us acaricia el vent, la neu us transfigura com el Tabor ho feu amb Jesús, i com Jesús amb Pere, Jaume i Joan, camineu pas a pas amb els amics, coneixeu l’esforç que us regala el cim. L’esquí de fons i l’esquí demuntanya ensduen sempre a allò que és gratuït. Què és allò que és gratuït? “L’aire i l’aigua del cel. L’amistat. L’amor. La bellesa. L’alegria i el bon humor. La pau, la tendresa. Els dons de l’esperit que treballen els confirmands. El compartir. L’agraïment. La felicitat de viure. La vida és la gratuïtat” em diu Grerard Bessière, un dels amics dels anys de joventut a París.