L'Església es diu esperança

Hi ha esperança. Sense esperança no es pot viure! És l’esperança que bull dins del cor dels monitors d’AINA dels anys 80 la causant de trobar-nos novament a sopar. El profeta i enyorat Antoni Calvó va dir el 18 de desembre de 1999, en el discurs de la inauguració de la reforma a AINA per acollir els infants en cadira de rodes: “Qui entra a AINA, no en surt més!”. Aquesta reforma festejava el canvi de mil·lenni. En paraules del bisbe Camprodon de Girona, era la millor manera de guanyar el Sant Jubileu de l’any 2000. Deia: “Busqueu Jesús en els infants febles, no a Roma ni a Jerusalem”.

Fou un plaer comptar en el darrer sopar d’exmonitors amb el Marc i la Xantal, que viuen a l’Avairon. La casa pairal del Marc és veïna de la bonica església de Sant Andreu a Andorra la Vella. No falta cap any a la missa i al dinar de festa major amb la família. AINA ha aprofitat la breu estada dels amics per retrobar-nos tots a taula sense esperar les festes de Nadal.

La sobretaula acabà a les tantes de la nit. El tema sucós fou la societat canviant en la vida dels ciutadans d’Andorra i arreu. El Marc comentà: “La tecnologia, tan necessària, ha trasbalsat la convivència. No és la mateixa sensibilitat una reunió telemàtica que una de presencial”. Vivim en un món desèrtic? Vivim en un món canviant cap a una vida millor. El canvi és sinònim d’esperança. Hem recordat els vells temps dels inicis d’AINA acariciant la guitarra per cantar: “Obrim camins amb esperança / obrim camins que el món avança / obrim camins ara mateix”.

Al Canillo de 1966 era traïdor qui venia un tros terra. Al Canillo de 2023 és un babau qui no especula. Quan l’any 1963 el bisbe Iglesias m’ordenà, ser capellà era ser pastor. Avui, et fan administrador. Jesús es queixava dels mestres de la Llei: “Diuen i no fan”. Avui diuen, no fan ni deixen fer obra social. La padrina Teresa m’estirava les orelles: “No siguis un tastaolletes”. La queixa més greu que es fa a un polític és acusar-lo de canviar de camisa segons els vents que bufen. Amb tot i això, soc feliç de viure en una societat canviant. Em pregunto cada matí, al moment de la pregària: “Què espero del dia que comença a clarejar?”. Charles Péguy deia: “Tenim tres germanes: la fe, l’esperança i la caritat. La germana que ens fa un petó quan ens llevem al matí, i un altre quan a la nit ens posem al llit, és la més simpàtica de les tres. Es diu Esperança”.

Els nois i les noies del Nadal Jove de 2010 jugaven al joc de les flames. Cada jove mantenia alçada una flama que malauradament se li apagava. Cadascú explicava als companys per què s’havia quedat a les fosques: “Decepcions familiars, la falta d’autoestima, els companys que m’arrosseguen, la hipocresia en el món de la política, la incoherència entre el que diuen i el que fan els capellans, els mestres, els educadors...”.

La sala dels Pariatges quedà totalment negra. De sobte, entrà una flama humil. Es deia Esperança. S’acostà dolçament a cada ciri apagat i l’encengué de nou. La sala esdevingué un santuari meritxel·lià –recordem que Meritxell, Meridiem, és la Llum de Migdia–.

El cardenal arquebisbe de Luxemburg, Jean-Claude Hollerich, presidí, el 7 de novembre, la inauguració de curs de la Fundació Joan Maragall. Espigolo del seu discurs: “Si volem ser una església evangelitzadora en una societat en canvi, cal que adoptem l’actitud de Jesús i acceptem a tothom. I que tots els qui acceptem se sentin importants i benvinguts. Els cànons culturals que assentaren la nostra civilització ja no funcionen. Conec joves de 15 i 16 anys que no han llegit mai un llibre tret dels que els obliga l’escola, no tenen la música clàssica com a música, el seu coneixement religiós és zero i dels passatges bíblics que han inspirat grans obres d’art a generacions i generacions, no n’entenen el missatge. L’Església ha d’aprendre a parlar el llenguatge de la gent i a ser una Església viva. Comprenc que un jove es passi a l’Església evangèlica perquè hi ha comunitat i pregària, i s’allunyi de nosaltres. Cal trobar una forma distinta de ser Església junts”. El cardenal luxemburguès va cloure amb una mirada a la germana Esperança: “El Sínode ofereix un futur prometedor per a l’Església catòlica perquè ens trobem davant d’una nova primavera”.

D’aquí quatre setmanes és Nadal. Aquest camí es diu Esperança d’Algú que ve a nosaltres. “Estel d’Orient” en diu el pessebre de Canillo amb 200 figures a mida real. L’Estel posarà Llum a les nostres nits. La Mare de Déu de l’Esperança, que presideix el retaule de Sant Bartomeu de Soldeu, em somriu: “Acosta el teu ciri apagat perquè te’l pugui encendre de bell nou”. Gràcies, dolça Mare de tots, Confident et prometo que faré cas al papa Francesc quan diu als joves de França: “Ne vous laissez pas voler l’espérance”.