Els dos papes cara a cara

En un cara a cara entre dues persones vestides amb sotana blanca, la indústria de l’espectacle cerca l’enfrontament.

El cardenal Robert Sarah, amb molt de talent en el fons i en la forma, sembra el dubte de la discòrdia entre Benet XVI i el papa Francesc. Publica el llibre Des profundeurs de nos coeurs. Benoit XVI , Cardinal Robert Sarah. (Fayard, 18 €). El periodista Nicolas Diart cerca pacificar l’ambient en escriure: “Benet XVI viu com un monjo en la més pura discreció. És la vida que ha escollit. No intervé en els afers del seu successor.” Christophe Dicris completa el company periodista: “Allà on hi ha Pere, allí hi ha l’Església. Benet XVI ha volgut quedar-se en el si de la família vaticana com a prova d’obediència i de submissió.”

El canal + de la televisió francesa passà el dia 13 de gener la sèrie The New Pope, realització de l’italià Paolo Sorrentino. L’emissió ha estat una immillorable campanya publicitària, picant i un xic agra, del rol que juga el papa en el món.

AINA duu a terme cada trimestre una formació durant un llarg cap de setmana, que comença divendres nit amb un fòrum d’una pel·lícula. La triada per al mes de febrer fou Els dos papes. Gràcies a la plataforma Netflix, els joves monitors i monitores d’AINA han entrat a la vida de Benet XVI i del papa Francesc.

El film presenta dos homes diferents units per un mateix destí. Josep Ratzinger, dubtós, turmentat i tímid, decidit a plegar davant els escàndols que la premsa es cuida de globalitzar. Jorge Mario Bergoglio es presenta marcat pel “desert” viscut a Còrdova (Argentina), quan deixà les seves responsabilitats de provincial dels Jesuïtes i esdevingué un simple capellà de poble rural. Es qüestiona en profunditat sobre la seva autoritat espiritual.

Les dues hores del film mostren des del cor del papa la visió de tot allò que es cou al món. Demano als joves espectadors que mirin el film amb les ulleres de l’amor, de la compassió, de l’alegria i de la igualtat.

Les monitores i els monitors s’entusiasmen amb la pel·lícula Els dos papes. En dona fe la pluja de preguntes que cau a la sala dels Par es d’AINA. En sónuna mostra:

“Què pensa Benet XVI del Papa Francesc?... I el Papa Francesc, de Ratzinger?... Què es diuen quan passegen pels jardins del Vaticà?... Què senten davant la tele que retransmet el partit de futbol de la copa del món Argentina-Alemanya?... Pot dimitir un papa perquè se sent impotent davant els problemes de l’Església?... Hi ha un papa més bo que un altre?... No hi ha una mica d’idolatria dels cristians envers el papa?... Quin és el preu espiritual a pagar per harmonitzar la diplomàcia i les relacions polítiques amb el govern de l’Església?... Quina és la frontera entre el pecat i la corrupció?... Un papa pot ser un pecador?...

Hi ha cristians que critiquen els luxes del Vaticà. En el film, veiem el papa que viu en un petit apartament de dues peces. L’Església som tots i cadascun dels batejats, pecadors i sants alhora. Així doncs, l’Església és santa i pecadora. L’Església està tocada per les nostres contradiccions. El Lluís, mentre acarona la guitarra, ressalta la labor educativa per bastir l’Església que vol Jesús des de l’educació dels infants. Anhela una Església bella i santa. Aquest és el cim que no hem de perdre de vista.

Els cristians no són un ramat dins de l’Església. Des de la llibertat, posen tot el seu esforç per continuar construint-la. Hem de parlar de l’Església amb amor i com que l’estimem la critiquem en positiu.

El Papa Francesc demana: “Que el rostre de l’Església sigui el del Crist sofrent, crucificat i ressuscitat.” Per tant, l’Església que ell governa és la de les comunitats de suburbis senzills i pobres, que no fan soroll, que no compten amb cerimònies pomposes, sotanes morades, bonets vermells i títols de monsenyors.

Benet XVI i Francesc tenen en comú que, com a papes, fan caure els murs que marginen les persones i construeixen ponts de comunió i de solidaritat. El papa Francesc és el mestre que aborda, amb tota llibertat, els grans temes del món d’avui i de l’existència humana: la pau i la guerra, la política i les religions, la globalització i la diversitat cultural, els fonamentalistes i la laïcitat, l’Europa i els immigrants, l’ecologia, les desigualtats en el món, l’ecumenisme i el diàleg interreligiós, l’individu, la família, l’alteritat, el temps, la confiança i la joia. Tot el que en el nostre món és necessari per viure com a humans realitzats i com a cristians.

La monitora Clàudia Borras m’interroga directament: “Què és allò que més t’entusiasma del Papa Francesc?

La pregunta em fa feliç. Responc: “El seu tarannà de proximitat amb la gent!”

El papa Francesc diu a Recontres avec Dominique Walton (Editions de l’Observatoire, 2017): “La catequesi ha de ser donada pel mossèn perquè vol estar prop del seu poble, perquè riu amb el seu poble, i es deixa molestar a l’hora que sigui pel seu poble. Això és comunicació. No m’agrada quan em trobo amb un mossèn que posa l’anunci de la seva disponibilitat de tal hora a tal hora. El feligrès hi va en l’hora indicada i es troba amb una secretària esquerpa que li diu: El mossèn està molt ocupat. Això és l’anticomunicació i l’antievangeli. Jesús estava molt ocupat. No obstant això, quan un home li diu que el seu fill o el seu criat –ara no recordo quin dels dos- està malalt i li demana que el curi, Jesús li diu: “Hi aniré.” L’home li diu que no és necessari molestar-se, però Jesús insisteix: “No, jo hi aniré.” Arribo a la conclusió que no existeix una Església de Jesucrist allunyada de la gent. La proximitat és la clau de l’evangelització. No es pot evangelitzar sense la proximitat... Òbviament el Papa no parla de la proximitat d’aquells que la busquen només per fer-se la foto!

Les paraules del papa Francesc m’han fet demanar una vegada més a la meva confident, dolça mare de tots: Que no sigui ni jo, ni cap mossèn, dels que la gent del poble digui: “És com Déu, durant la setmana és invisible i els diumenges, inabastable.”