Pregó de la festa major de Bellcaire d'Urgell

Senyor Alcalde Jaume Monfort, gràcies de l’honor que en nom del Consistori em feu. Confiar-me l’alt honor de proclamar el pregó de la Festa Major em fa feliç.

Us presento excuses. Us faré només unes confidències. Soc el petit del cal Jaumet del Petit i m’he quedat petit per fidelitat al nom de casa. El pregó és un reconeixement massa alt per a un petit com jo. Compreneu-ho . Gràcies!

Presento excuses al veí de Bellcaire que em tira en cara que no signi els llibres i els articles com a “Mossèn Ramon de Bellcaire”. El meu pare m’aconsellava quotidianament: 1) no vulguis que et regalin res; 2) no estalviïs ni malgastis els diners; administra i 3) estima el lloc on vius. Feu-vos-en càrrec que, a l’hora de signar, tingui present el meu pare. Per ell signo “Mossèn Ramon de Canillo”. Era com els bellcairencs d’aquells anys, una persona de sentit comú. Estimant Canillo, estimes més encara el poble on has nascut. Estimo Bellcaire d’Urgell. A l’Àgora d’AINA hi ha 1) una gran foto de la plaça, cor del poble, amb l’església de l’Assumpció i l’Ajuntament; 2) un obra d’art dels escolars de Bellcaire amb esquís de fons a la mà; 3) la placa que Vós, alcalde, regalàreu als ainistes l’estiu passat, 4) cada estiu reservem 35 places a les colònies per als infants bellcairencs, encara que disgusti alguns andorrans; 5) el documental que dona la volta per a més 550 festivals del planeta comença amb unes escenes de Bellcaire...

Estimo Canillo. Estimo Bellcaire. Amb ells, estimo Catalunya, Nicaragua, Madagascar, Senegal. Austràlia, Anglaterra, Patagònia... On hi ha un monitor, allí hi ha un fulard d’AINA, que és dir tant com hi ha Canillo i Bellcaire. Un mossèn de Burkina Faso vol bastir una petita AINA. No ho dubteu, se-nyor Alcalde, al cor de l’Àfrica hi haurà una foto de la plaça de Bellcaire. Tot Andorra coneix Bellcaire. Em confien amb satisfacció: “He passat per Bellcaire, ens hem aturat a fer un cafè a Bellcaire.” Hi ha algú,però, que es confon amb el Bellcaire de Tito Vilanova! Les colles de Bellcaire que pugen un cap de setmana a la neu són cada hivern més nombroses. Recordo amb emoció que la primera colla que estrenà el Casal Sant Serní, la tardor de 1976, fou el Josep de cal Llopet, el Jaume la Sila, el Josep Fontanet, el meu germà Sisco... avui, tots al cel.

Els polítics són necessaris. Miro bé de guardar-me dels polítics eclesiàstics i civils. Són com els músics, agafen el violí amb la dreta i toquen amb l’esquerra, o viceversa. La immensa plana de la Noguera m’ha fet una persona lliure. Amb tot i això, em diverteixen els debats. ¡Com s’esgarrapen! ¡Com escriuen cartes als Reixos Mags! Obro les oïdes quan parlem sobre la IDENTITAT.

Un poble sense identitat no és una comunitat. Un amic em confiava: “No crec en Déu però crec en Montserrat.” Vaig respondre-li: “Crec en Déu i crec en Montser-rat.” Coincidíem: no podem viure sense identitat. “Si perdem els orígens, perdem identitat”, cantava en Raimon. El filòsof Ortega i Gaset va escriure: “Soc jo i les meves circumstàncies”. Les meves circumstàncies es diuen BELLCAIRE D’URGELL. Soc jo i el meu Bellcaire. Gandhi havia dit: “En la vida hi ha alguna cosa més important que incrementar la velocitat.” Allò important és sentir-se arrelat.

La primera font d’identitat és la família. La tendresa que he donat durant els meus 56 anys de mossèn, l’he mamada de la meva mare. El meu pare em demanà en un moment de repòs sota un ametller, un dia calorós que tiraven nitrat al panís: “Si no vols ser capellà, no ho siguis”. Gràcies a ell, vaig fer l’opció al sacerdoci des de la llibertat. Quan parlo dels meus pares, parlo del Samuel del Carbonell, del Navau, del Tender, del Baldomer... Una generació de prohoms a qui dec el que soc; “un capellà de pagès, que viu com a pagès i al servei del poble pagès. Un altre “Capellà rural” de, Bernanos autor de Le journal d’un curé de campagne,que podia haver escrit a Bellcaire d’Urgell.

La segona font d’identitat fou els mestres: el senyor Bureu ens parlava en català i m’encomanà l’afecció a la fotografia. El senyor Rubies m’ensenyà a llegir en el llibre de la naturalesa (excursions a Vallfogona, a la Granja, a la Serra, a Lleida. Veient com travessàvem la Rambla, un bon home ens digué: “Sou de poble?”. No, li contestàrem, “som de Bellcaire”); del senyor Ribó vaig aprendre el coratge, la noblesa i del senyor Asín l’estudi com a diversió. Aquests quatre mestres formaren la generació bellcairenca dels anys 40 als 60.

La tercera font d’identitat fou els companys d’infància: jugàvem a futbol pel carrer amb una pilota de cassigalls, al frontó de la paret de l’església, robaven les figues que la gent assecava damunt d’uns canyissos, plegàvem caragols i feien les caragolades en un cobert qualsevol... anàvem a aplaudir l’equip campió de la província de Lleida: el Lluïset de porter, els Navau de defensa, el Peret a la davantera..

La quarta font d’identitat fou l’equip de la màquina de batre del Cosmet de Penenlles. Volia ser capellà obrer. Em posaren a ajudar el palleraire, el Josep de cal Bruixa. Imagineu-vos la pols que vaig empassar-me. Els companys m’ensenyaren treballar en equip, compartir, la solidaritat, treure’t la son de les orelles des de la primera claror fins a la sortida de l’estel dels bous. El Senon em deia: “Ara treballes perquè quan seràs capellà ja no fotràs res; sols missa i olla”. I com em deia la Pebrota, que espigava pels rostolls del camí el Carreró mentre jo pasturava la mula de casa: “ Nen, ja reposarem a la casa del camí el Carreró (el cementiri)!

Gràcies, Bellcaire, perquè m’heu ensenyat a llegir l’Evangeli de Jesús: Sembreu! Parleu amb els ocells i les flors! Recol·lecteu a l’hora de la sega. Doneu la mà a tots, vagin o no al Temple... M’heu ensenyat a sentir-me estimat i a estimar que vol dir SERVIR. De tornada a Andorra, he dipositat una branca com la de l’escut de Bellcaire a la meva Confident. Ella, la dolça Mare, em somriu: “Guarda intactes els somnis de nen que donen a la vellesa un gust d’eternitat. L’Amor no envelleix mai.