Cicle

Quan el pagès recull el tabac dels seus camps enfront de casa, ja arriba la diada nacional de Meritxell. Com ha passat aquesta setmana. El calendari, amb la numeració de dies del primer de gener al darrer de desembre, és més aviat una convenció internacional acordada per marcar i entendre el pas del temps.

La unitat real és el curs, de la rentrée, no només als centres educatius, a les vacances de l’estiu. I aquí, en les valls neutres, la clau de volta és la diada més antiga, la de la patrona, des de segles abans que s’instaurés la política, en memòria de la Constitució del 93 o, amb més propietat, la del referèndum en què els andorrans la van sancionar per aclaparadora majoria.

Temps era temps, el vuit de setembre –diuen els padrins–. S’estrenaven els abrics –les dones de casa bona, de pells, quan encara no havia arribat la febre ecologista i/o es pujava al santuari per dinar a gust a l’aire lliure.

I també s’encetava el curs polític, amb un discurs institucional del Copríncep-bisbe –l’altre cap d’Estat sempre s’ha sentit més llunyà, encara que en els darrers temps procura venir amb més freqüència–. En aquest cas, el mes que ve, una mica més tard del que s’havia dit i si Déu i d’altres afers de política interna o internacional no ho impedeixen.

Aquest any, la Diada cau en dilluns. Això vol dir més facilitat relativa perquè fins i tot el comerç respecti la jornada de descans, per a desencant d’excursionistes i turistes –en la classificació oficial de Govern, segons venen i marxen el mateix dia o es queden a fer nit–, que sempre esperen les botigues i els establiments d’hostaleria funcionant. És clar que alguns, ben coneixedors del santoral, ja s’ho poden imaginar, del dia de les mares de déu de setembre, però en una societat –societats, i més les veïnes, més i més laiques–. No som gaires les persones foranes que hi cauen,

Any rere any, o més encara, des del 93, repetíem al Diari la mateixa foto en cadascuna de les dues diades: un grup de visitants forans davant l’aparador d’un comerç, amb cares de sorpresa i decepció en veure’l tancat. Això tret dels anys en què la coincidència en cap de setmana i la pressió, especialment de les grans superfícies, han imposat els seus interessos econòmics –i de part important de l’economia nacional–.

En fi, que dimarts, de bon matí, nens i nenes, sobretot els més petits/es, oferiran una altra imatge habitual per a la data: el plor de resistència a entrar a classe.

Són rituals que es repeteixen, però emocions noves per als protagonistes novells: directes –els escolars– o indirectes –els adults acompanyants–. Noves i potser úniques en moltes de les respectives vides. Anys endavant, molt probablement el plor haurà estat substituït per una il·lusió renovada, el retrobament amb els companys –els que no han canviat de centre, potser fins i tot de localitat–, potser de mestres o professors, de matèries i de materials. També potser amb el desig renovat d’apropar-se o arribar a l’edat adulta, a la universitat o al món laboral. Temps vindrà, més d’hora del que sospiten, d’enyorar el que ja hauran deixat enrere, sense adonar-se que allò que troben a faltar no són tant les vivències com el vigor, les forces i la salut de joves.