L'acord

Ens amoïna, perquè quan ens plantegem quelcom que preocupa, tant si s’assoleix com si no s’aconsegueix, el tema esdevé un trencaclosques difícilment abordable. Fa més de trenta anys que Andorra, enclavada geogràficament al bell mig dels Pirineus europeus, cerca fil per randa el seu millor encaix econòmic i social dins del Vell Continent. Entenc que, durant aquestes més de tres dècades, les negociacions d’acoblament amb Europa s’han portat de forma impecable i a un ritme pausat i prou sensat, amb els acords duaners, monetaris i fiscals negociats i adquirits amb l’esforç i la cura que demana un canvi dràstic, i tot per esdevenir homologables als ulls de la comunitat internacional. Ara algú ha decidit fer un nou pas, de gegant aquest, perquè un paquet de petits països assumeixin un acord d’associació amb Europa, amb uns consensos sense precedents. Aquest projecte d’associació, que no d’integració, ens proposa uns canvis radicals, diria trencadors, en la manera d’entendre Andorra en les seves relacions socioeconòmiques amb l’entorn continental. El Govern, que ha pilotat i finalment tancat les negociacions, només hi veu que oportunitats i ens mostra un acord desbordant de virtuts, que honestament i en bloc no es poden negar. El grup parlamentari d’Andorra Endavant, esmerçant impecablement els fons que li atribueix reglamentàriament el Consell General, encomana al prestigiós bufet Gide un informe, que presentat cum laude per Benoît Le Bret, esdevé demolidor i contraposat a l’oficial. El dubte continua, doncs, i ara convé aprofundir en els debats fins al dia del referèndum.