L'imperi

Al llarg de la història Andorra ha resistit estoicament la seva independència davant dels intents que s’han anat produint de ser apèndixs dels dos grans estats (denominació actual) entre els quals ens trobem enclavats. L’arquitectura del coprincipat ha acabat assentant definitivament aquesta sobirania, tot i que parlar amb aquests termes de sobirania en ple segle XXI i a les portes d’un acord amb Europa podria fer riure més d’un. Si políticament som on som, potser no podem dir el mateix en el terreny cultural, on som enormement febles per les característiques del mateix país, com poden ser el fet de ser un país de pas i transfronterer, i per la necessitat d’una immigració estacional (altrament dita, quotes d’immigració per tenir mà d’obra per als motors econòmics del país). Aquest aspecte al mateix temps ens fa ser un país obert i acollidor, no exempt dels riscos que comporta, tant pel que fa als abusos contractuals com per la manca de cohesió de la nostra societat. És un deure del governant, doncs, trobar mecanismes de defensa per no acabar perdent la idiosincràsia, i un d’aquests és el de defensar la llengua pròpia, com faria, i de fet fa, qualsevol estat. No som diferents en aquest aspecte. En un país com el nostre on els joves de l’escola andorrana aprenen quatre llengües, acusar-nos de posar en perill una d’aquestes quatre llengües, el francès, perquè aprovem una llei que promou la nostra, faria riure si no fos perquè qui ho diu és una dirigent francesa, amb possibilitats algun dia d’arribar a ser Copríncep. És la mentalitat imperial, o potser no, només és desconeixement.