Introducció: dijous passat era, oficialment, el dia dels sants innocents. La tradicional penjada de llufes es continua fent el 28 de desembre. He dit oficial perquè pel que respecta als mitjans –sigui quin sigui el canal de transmissió– han convertit les innocentades en un fet nostre de cada dia. Tema: és la darrera i la primera “Seca” de l’any –demà, 1 de gener, no hi ha diari– una doble responsabilitat que podia quedar d’allò més correcte fent un balanç del que acaba i com no podria ser d’altra manera, desitjant salut i felicitat per a tothom per al 2024 que ja és aquí. Deixant de banda la ironia, això és el millor que es pot fer, perquè l’esperança no es pot perdre. Com tampoc hem de deixar de banda els que ens envolten: la parella, la família, els amics, els companys, els veïns, la comunitat, és el que tenim de més real i proper, és amb qui podem comptar sempre. I més quan la perspectiva de l’entorn socioeconòmic i polític, del local fins al global, passant pel nacional, no està per llançar coets. Els discursos institucionals estan obligats a defensar realitats i futurs plens fins a dalt d’optimisme i benaurances; amb alguna estirada d’orelles, no fos cas! Nota: De discurs no n’he vist ni escoltat cap, de ningú d’enlloc, però costa poc imaginar-se els seus missatges. Tancament: per cloure aquesta diatriba dominical, des d’una perspectiva personal, continuo fent meva una fita ja blasmada, però que no em cansaré de repetir tantes vegades com ho vegi convenient: “Busqueu la bellesa, és l’única protesta que val la pena en aquest món fastigós” (Ramón Trecet).