Sempre m’ha fascinat la figura del mediador, la persona que amb la seva gestió conciliadora assoleix que es posin d’acord dues parts en conflicte, aturant les desavinences o les hostilitats. Un mediador ha de dominar amb contundència les arts de la negociació, amb l’habilitat de no ferir susceptibilitats a totes bandes i no crear malestar. Per tot això, doncs, ha de conèixer el dossier i el seu històric i disposar d’una capacitat analítica consumada. A vegades el mediador pot ser un negociador de part, com Henry Kissinger, recentment traspassat i amb una ment privilegiada i brillant, tot i haver complert recentment el centenari. Fou un personatge influent i controvertit alhora, obtenint el Nobel de la Pau per haver aconseguit la fi de l’absurda i interminable guerra del Vietnam, conjuntament amb Le Duc Tho. La intel·ligència i la manca d’escrúpols el van caracteritzar, segellant l’enderroc de democràcies fràgils, bàsicament a l’Amèrica llatina, en benefici de l’imperialisme nord-americà. Curiosament ara, un mediador internacional salvadoreny desconegut ha reunit a Suïssa, per centrar i aconseguir acords de governabilitat per a Espanya, amb terminis de periodicitat mensuals, la cúpula de Junts-per-Cat amb el PSOE. Evidentment, i aquest últim cas ho confirma, la figura i l’ús del mediador sempre s’ha basat en la manca o dèficit de confiança que s’atribueixen mútuament les parts en conflicte. Utilitzant la seva destresa s’aconsegueix apropar posicions i conciliar mesures i accions. Queda clar que la diplomàcia i la hipocresia es poden considerar sinònims.